“Res de la recerca pot donar-se per finalitzada”

2015/12/04 Galarraga Aiestaran, Ana - Elhuyar Zientzia Iturria: Elhuyar aldizkaria

• Medikuntza
• Berdintasuna
• Anatomia/Fisiologia

Wyssenbach ha reconegut des del principi que la seva biologia li agrada des de la infància: “En la ikastola fluixejava amb les cèl·lules: com són internament, quines funcions tenen... Em fascinava veure que les nostres funcions les realitzen. Després vaig tenir el dubte d'estudiar medicina o biologia i vaig acabar estudiant biologia i bioquímica, ambdues alhora.”

Els va fer durant sis anys. Al principi va haver d'aprendre molts temes que no li interessaven especialment i no va gaudir molt, però més endavant sí. “Jo sabia que el meu camp era la biomedicina, no el medi ambient o l'ecologia. Per això, fins a arribar al segon cicle, l'experiència no va ser molt bona, però després vaig tenir unes assignatures molt boniques i llavors se'm va tornar a despertar”.

Per això, va començar amb entusiasme el màster de Biologia Molecular i Biomedicina de la UPV: “Amb motiu de la realització del projecte vaig tenir l'oportunitat d'integrar-me en l'equip que actualment estic, en el centre Achucarro. Una vegada realitzat el projecte, vaig sol·licitar una beca per a quedar-me allí, i així vaig començar!”.

En principi no tenia molt clar que volia ser doctor, però al juny va presentar la seva tesi. “Hem estudiat el paper dels astròcits en l'Alzheimer i per primera vegada hem vist que aquestes cèl·lules sofreixen alguns canvis. Al juny he presentat la tesi i ara estic amb un contracte universitari. En realitat és d'un any i després no sé què faré. De moment vull acabar aquest treball i a veure si el publico, però si tinc l'oportunitat, vull seguir amb això”.

En la costa que t'agrada, no et canses?

I és que, segons Wyssenbach, “res de la recerca es pot donar per acabada. En respondre a una pregunta es crea una nova. Per això mai acaba, però normalment algú pren el testimoni. És un treball bonic, això sí, dur. Per exemple, pots fer dotze hores de treball en un dia o acudir al laboratori un diumenge... És normal, perquè les cèl·lules estan vives i no respecten el nostre horari i a més el fem a gust perquè ens agrada el nostre treball. No obstant això, és molt dur”.

A més, comenta que hi ha molta competència entre companys, perquè hi ha pocs contractes i que per a decidir qui és el “millor” el nombre de publicacions té molt pes. “Això genera molta competència entre nosaltres, i tampoc crec que sigui justa”. Per exemple, en això, explica que el tema de recerca també té molt a dir: “Pot ser que estigui interessat a investigar l'Alzheimer, però per a altres temes ningú vol posar diners”.

De cara al futur, no es nega a prendre un altre camí que no sigui la recerca. Per exemple, li encanta la divulgació i l'ensenyament: “No em limito a la recerca”.