Proeses de Piccard (I): per sobre de totes les boires

2010/11/01 Etxebeste Aduriz, Egoitz - Elhuyar Zientzia Iturria: Elhuyar aldizkaria

• Aeronautika
• Fisika
• Biografiak
• Historia

La bellesa d'aquell cel era el més emocionant que mai va veure. Era blau fosc, o morat, gairebé negre. I en l'horitzó, la frontera entre la troposfera i l'estratosfera, com dibuixada amb regla... Auguste Piccard es trobava a 15.600 metres, tancat en una esfera d'alumini penjada d'un globus gegant.

El físic suís volia investigar els raigs còsmics i va pensar que la millor manera de fer-ho era pujar a l'estratosfera. Va decidir pujar al globus. Per a sobreviure a baixa pressió estratosfèrica, realitzaria una cabina que no permetés la sortida de l'aire, mantenint en el seu interior una atmosfera normal. Tots els especialistes de l'època li van dir que era impossible fer-ho. "Però l'única excusa que podien posar era que mai s'havia fet així", diu Piccard en el seu llibre Earth, sky, and sigui. "Quantes vegades he sentit aquest tipus de raonaments!"

Piccard va dissenyar una cabina esfèrica. Tenia dos metres de diàmetre i una paret d'alumini de 3,5 mm. A l'interior hi havia dues persones i espai suficient per a portar tot l'equipament necessari, amb vuit finestretes arrodonides per a la seva observació. També va dissenyar el globus que pujaria l'esfera a l'estratosfera, que era enorme. Com a llast s'utilitzarien perdigons de plom. Els perdigons havien de ser molt petits per a no fer mal en cas de caiguda. Per a estar completament convençuts, Piccard es va instal·lar sota una gran xemeneia de la Universitat de Brussel·les, des dels 50 metres d'altura fins al llançament d'un munt de perdigons.

Sortien d'Augsburg. D'una banda, perquè el globus es va fer allí i, per un altre, perquè estava lluny de la mar. Després de diversos mesos d'espera de les millors condicions, finalment, el 26 de maig de 1931, la predicció meteorològica va ser bona. Aquesta nit el globus estratosfèric va ser inflat per hidrogen. Però per la matinada va començar el vent i li van posar una corda més per a sostenir el globus (sense que Piccard el sàpiga). El vent era cada vegada més fort. No obstant això, Piccard i el seu company Paul Kipfer van entrar en la cabina.

"Està passant una xemeneia per sota de nosaltres! ", va dir de sobte Kipfer. I es van adonar que van alliberar el globus sense donar el senyal acordat. Anaven cap amunt a tota velocitat.

Mentre pujaven, Piccard va descobrir que l'aïllant d'un dels mesuradors que travessaven la paret de la cabina estava trencat: "l'aire, el nostre preuat aire, anava fugint, xiulant pel forat". Afortunadament, Piccard tenia preparada una mescla de cotó i vaselina amb l'esperança de tapar amb ella la pasta en cas de fugida. No va ser fàcil, però a mesura que s'anava col·locant la pasta, el txistu es va anar silenciant. "Mai he apreciat tant el silenci", va recordar Piccard.

Per a llavors ja estaven en els dos terços de la pressió normal. Piccard va prendre l'oxigen líquid que li va portar a la reserva i el va abocar en el sòl. En evaporar-se, va elevar la pressió.

A les quatre i vint-i-cinc del matí, als 28 minuts de la seva sortida, estaven als 15.500 metres de l'estratosfera. Ho van aconseguir! Però al cap d'un temps es van adonar que tenien un problema: la corda que controlava la vàlvula de fuita del globus no funcionava! L'altra corda afegida en el moment de la sortida estava complicada amb ella. Sense obrir la vàlvula no podien fer baixar el globus. Depenien de les condicions externes: fins a la tarda --fins al refredament, alegia-- no van començar a baixar. Però, on estaven per a llavors? Es dirigien directament cap a l'Adriàtic. I si queien en la mar?

No obstant això, van tirar una mica de llast. Volien continuar amb el programa de recerca, per al que havien d'arribar a un punt en el qual la pressió era 10 vegades menor que en el nivell de la mar. I també. Posteriorment es va intentar obrir novament la vàlvula fins que es va trencar la corda. "Allí estàvem nosaltres, captius de l'estratosfera", va escriure Piccard.

Van continuar amb la recollida de dades de raigs còsmics i altres mesuraments. Mentrestant, la temperatura estava augmentant. Al principi van passar fred. De fet, van partir de la terra abans de l'alba. Encara sort que van creuar a gran velocitat la zona situada entre els 50 i els 75 °C sota zero. Una capa de gel va cobrir la cabina per l'interior: "semblava que estàvem dins d'una gota de cristall". Afortunadament va sortir el sol de seguida. En l'estratosfera l'alumini va començar a escalfar-se i va caure el gel: "va començar la neu en la nostra cabina". La temperatura va continuar creixent: "20 °C era molt agradable. 30 °C, sostenible. Però era massa 38 °C! ".

S'ofegaven amb set. Piccard havia demanat que introduís dues ampolles d'aigua grans en la cabina, però només van ficar una petita. Afortunadament, Kipfer va trobar una font: en la paret de la cabina hi havia un petit rierol format per aigua condensada. "No era molt, però sí suficient per a mullar la llengua de tant en tant".

Al final, a les dues de la tarda, el globus va començar a baixar. Molt a poc a poc. Quatre, cinc, sis. Travessaven els Alps. Quan es va posar el sol es va accelerar més la baixada. A les vuit estaven a 12.000 metres. L'estratosfera va ser abandonada. Anaven cada vegada més ràpid. En 4.500 metres, Kipfer va afirmar que tenien la mateixa pressió en l'exterior i a l'interior. Van obrir la porta de la cabina i van treure el cap; després de disset hores d'estada a l'interior, necessitaven una mica d'aire. "Sobre nosaltres, el cel estavellat. Sota, muntanyes altes, neu i roca", va descriure Piccard.

No sabien com anava a ser l'aterratge i, per si de cas, van fer cascos per a protegir el cap amb dues cistelles i coixins. Van prendre terra en 2.600 metres. En alguna muntanya de Suïssa o Àustria, o tal vegada a Itàlia. "Hauria estat un lloc meravellós si no hagués fet tan fred! ", diu Piccard en el seu llibre. "Em vaig adormir embolicat en la tela del globus, però de tant en tant em despertava perquè el so d'unes gotes d'aigua de la zona es barrejava amb el txistu de l'aire que s'escapava de la cabina".

A Suïssa i Brussel·les van rebre calorosament als dos herois. Eren les dues primeres persones que van estar en l'estratosfera. Mai va ser tan alt: 15.781 m.

El propi Piccard trencaria la marca a l'any següent. El 18 d'agost de 1932, juntament amb Max Cosyns, va aconseguir els 16.000 metres. En aquest cas tot va ser perfecte.

Piccard va obrir un nou camí. Uns altres també van començar a fer globus estratosfèrics: tres als EUA, dos a Rússia, un a Polònia... tots més grans que Piccard. Per part seva, Piccard va deixar el cel i es va dirigir cap al fons de la mar. Allí també calia explorar...