Cable òptic per l'Atlàntic

1989/04/01 Barandiaran, Xabier Iturria: Elhuyar aldizkaria

• Ingeniaritza
• Komunikazioak

La línia té una longitud de 6.680 km. La implantació del cable va començar en Tuckerton de Nova Yersey. La companyia americana ATT (American Telephone and Telegraph) ha estat la que ha instal·lat la major part del cablejat, 5.855 km. El cost d'aquest treball ha estat de 250 milions de dòlars. L'associació britànica Standard Telephones and Cables establirà els últims 520 km des de l'estació de connexió que se submergirà fins a la localitat de Widemouth, per al que gastarà 52 milions de dòlars. El ramal des de l'estació de connexió fins al Penmarch de Bretanya serà establert per l'empresa francesa CIT Alcatel amb 310 km de cable i 33 milions de dòlars. Els d'ATT seran els encarregats que els tres sistemes de 25 anys de vida siguin compatibles.

El cable TAT-8 està format per dos parells de cables de fibra òptica travessats per un raig làser de 1,3 micres. Atès que la velocitat de transmissió de dades utilitzada és de 296 Mbps, la transmissió total dels deu números del diccionari enciclopèdic Larousse podria realitzar entorn de dotze segons. D'altra banda, s'instal·laran repetidors al llarg de tota la línia, és a dir, dispositius que rebin el senyal del cable i generen la mateixa però sense soroll i amb major potència. La distància entre repetidors és de 57,5 km. En els finals de la línia, els detectors de fotons convertiran els impulsos lluminosos en impulsos elèctrics perquè posteriorment els mateixos formin vídeos o senyals sonors analògics.

El primer cable transatlàntic va ser la línia telegràfica que es va establir entre Terranova i Irlanda en 1858. Però fins a 1956 la transmissió de trucades telefòniques es feia per ràdio. Va ser llavors quan es va establir el primer cable transatlàntic utilitzat per a telefonia, el TAT-1. Unia els Estats Units amb Escòcia i la seva capacitat era de 52 converses telefòniques alhora. Des de llavors el nombre de cables marins ha anat creixent de manera ininterrompuda.

La idea de les transmissions òptiques és antiga, però només es va fer pràctica després de la invenció del làser. Un dels principals problemes que va caldre resoldre en el desenvolupament d'aquest sistema de comunicacions va ser el del suport de la transmissió, ja que l'aire no era res adequat a causa de les pèrdues de senyal que generava. En 1970 va quedar demostrat que la fibra òptica de vidre era el millor suport.

Les fibres òptiques tenen diversos avantatges: els sistemes de transmissió utilitzats pels cables de coure requereixen un repetidor de quilòmetre i mig per a reforçar el senyal, mentre que les fibres òptiques requereixen d'un repetidor de 50 quilòmetres cadascun, com s'ha comentat anteriorment. D'altra banda, la fibra òptica no condueix electricitat, per la qual cosa no sofreix interferències electroestàtiques que disminueixin la qualitat de les transmissions. Aquestes interferències fan que en els cables de coure actuals el nivell de soroll (és a dir, la tensió elèctrica no senyal) sigui relativament alt.

Actualment es produeix un retard de mig segon en els enllaços de satèl·lit de les transmissions transatlàntiques, que suposen el 60% del total, generant un ressò incòmode en les comunicacions de veu. Aquests retards es deuen, lògicament, a l'estructura del propi sistema. El senyal ha de viatjar fins a un satèl·lit allunyat de la Terra a 36.000 km i tornar de nou amb mig segon. Les fibres òptiques no presenten aquest tipus de fallades i a més són molt més difícils d'espiar que els cables de coure i els satèl·lits, la qual cosa és una característica de gran importància per als bancs i governs.

No obstant això, les empreses americanes posseïdores de satèl·lits no cedeixen amb facilitat i reconeixen que els satèl·lits estan per molt de temps. L'argument més dur dels partidaris dels satèl·lits en aquest debat és la fragilitat del cable de fibra òptica. Pot ocórrer que es trenqui el cable òptic i es triga uns 6 mesos a localitzar el trencament i reparar-la. Fa dos anys els d'ATT van descobrir que els cables òptics emeten un senyal que atreu als taurons, i en més d'una ocasió aquests han groguenc i trencat el cable. Després els enginyers de l'ATT cobreixen el calba amb una altra capa més dura.

Hi ha un altre problema. La seva fragilitat obliga a deixar el cable òptic en el fons de la mar amb precisió i lentitud. En la implantació del TAT-8, els primers 1830 quilòmetres de la zona americana han estat bastant difícils, ja que la plataforma continental no és molt estable. El cable per tant ha estat enterrat 60 cm mitjançant el robot. Per al camí que quedava, el robot ha excavat una rasa per a allotjar el cable i després s'ha tapat amb remolins d'aigua marina. L'abandó del cable s'ha realitzat a una velocitat mitjana de 10 km/h.

En 1991 s'instal·larà un nou cable transatlàntic denominat TAT-9. Costarà 400 milions de dòlars i tindrà el doble de capacitat de transmissió del TAT-8. Però abans, enguany també s'instal·laran 16.000 km de cables de fibra òptica en el Pacífic per a comunicar-se entre Califòrnia, Hawaii, Guam, Illes Filipines i el Japó. Tot el projecte costarà uns l600 milions de dòlars.

Com es veu, l'èxit dels cables òptics és espectacular i cada vegada està adquirint major importància entre els suports de transmissió actuals.