Sol, rei de l'estiu

2000/07/16 Kortabarria Olabarria, Beñardo - Elhuyar Zientzia

• Klima
• Astronomia

Encara que a vegades no és capaç d'aparèixer per darrere dels núvols, el Sol surt cada dia. Potser per això no se li fa massa cas, sembla avorrit. La realitat, no obstant això, és molt diferent, perquè l'acció del Sol és terrible. El Sol està vibrant constantment. Igual que la Terra, el Sol té moviment de rotació, però no és una rotació homogènia, ja que en la superfície es mou a major velocitat que en la resta de latituds de l'Equador, i si es va cap a l'interior del Sol les coses canvien.

D'altra banda, el propi Sol és el principal agent del vent solar, responsable del flux continu d'electrons, ions i camps magnètics. Aquest vent sembla ser de dos tipus: un lent, de 350-400 quilòmetres per segon, i un altre més ràpid, de 750 quilòmetres per segon. Sembla que el flux lent es produeix en les zones de l'Equador Solar, mentre que el ràpid es produeix en les proximitats de la corona. Independentment del lloc d'origen, la corona és la responsable de l'embranzida del vent. La temperatura en la corona és d'1.000.000 de graus, la qual cosa genera una pressió cap a l'exterior capaç de superar la força de gravetat del Sol, generant un flux continu. També són coneguts els cicles solars, temps de canvi en el camp magnètic de l'estrella. Cada cicle té una durada aproximada de 22 anys.

Com es veu, el Sol és el punt de trobada de nombroses activitats. Però com és la nostra estrella gegant? Estructuralment, els experts distingeixen entre estructura interna i externa. El nucli, la zona de radiació i les zones de convecció constitueixen una estructura interna. El nucli s'estén a 200.000 quilòmetres del centre del Sol. Està format principalment per heli, hidrogen i electrons lliures. Allí es produeixen les fusions nuclears. Sobre el nucli es troba la zona de radiació, situada a uns 500.000 quilòmetres del punt final del nucli. Aquesta capa expandeix l'energia que produeix el nucli. Sobre ella es troba la zona de convecció, entre 500.000 i 700.000 quilòmetres. En aquesta zona també es propaga energia mitjançant cèl·lules convectivas que arriben fins a la superfície del Sol. Els grànuls i els supergránulos són l'expressió de zones molt lluminoses que, sovint, apareixen en la superfície del Sol.

Per tant, abans de parlar dels grànuls i supergránulos del Sol, caldria parlar de l'estructura externa del Sol, formada per la fotosfera, la cromosfera i la corona. La fotosfera té uns 350 quilòmetres de gruix i la llum que es recull en la Terra arriba d'allí. En arribar a la fotosfera, els fotons escapen i arriben fins a la Terra. No poden escapar abans perquè l'alta densitat de la matèria no la permet. Segons els experts, els fotons triguen 10 milions d'anys a arribar des del nucli fins a la fotosfera. Les taques solars, factual, plomes, grans, etc. també formen part de la fotosfera. Al final de la fotosfera apareix la cromosfera, una capa de 10.000 quilòmetres de gruix. Espículas, protuberàncies i filaments, entre altres, formen part de la cromosfera. I finalment la corona. Allí on el passat 11 d'agost l'eclipsi va ser complet es va poder veure sense eines especials. Malgrat tractar-se d'una capa exterior de l'atmosfera del Sol, si no s'ha vist amb aparells especials, o en els eclipsis, no és perfectament visible. Fora d'això, l'heliosfera també s'ha caracteritzat per l'arribada del vent solar i del camp magnètic que porta associat.

Segons el llegit, és clar que el Sol no és una estrella tranquil·la que sembla vista des de la Terra, ja que en ella es produeixen espectaculars. Segons els experts, el Sol es troba en un cicle distès. Segons ells, porta ja uns 4.500 milions d'anys en aquest afable cicle, i és possible que altres 5.000 milions passin abans que finalitzi el cicle de tranquil·litat. A partir d'aquí, a mesura que avança l'evolució, els fenòmens que es produeixen en el Sol es transformaran, seran més complexos i gegants fins que es desbordi. Diuen que després tornarà la tranquil·litat, però d'una altra manera…

Per si de cas, els experts continuen treballant en recerca sobre l'ensenyament dels resultats procedents de l'observació solar. Per això, en l'actualitat existeixen programes de recerca solar. El satèl·lit SOHO (Solar Heliosphere Observatory) té aquesta funció, observar el Sol i acumular la major quantitat d'informació possible. Va ser llançat en 1995 per l'Agència Espacial Europea en col·laboració amb la NASA. La sonda Ulysses tenia la mateixa funció. Després de la volta des de Júpiter, en 1994 va passar per sobre del Pol Sud del Sol i en 1995 per sobre del Pol Nord.

Publicat en 7