Límits de la ciència

2018/03/01 Pérez Iglesias, Juan Ignacio - Kultura Zientifikoaren KatedraEHU-BFA | Barandika Argoitia, Miren Gotzone - Kimika Ez-organikoa saileko ikertzaileaEHU Iturria: Elhuyar aldizkaria

• Etika

400

 

Cal tenir una mentalitat àmplia i clara

Gotzone Barandika Argoitia

Investigador del Departament de Química Inorgànica / UPV

Cadascú dóna el seu significat a la paraula ciència, però la societat moltes vegades ha de decidir com aconseguir nous coneixements a través de la ciència i com usar-los després d'aconseguir-los. Per exemple, està regulada la utilització d'animals i cèl·lules mare per a la realització d'experiments de laboratori. Amb aquests exemples podem pensar que la societat imposa limitacions (sobretot ètiques) a la ciència. Però, és així?

Per a poder respondre a la pregunta anterior hauríem de definir què és la ciència. En aquest sentit, al llarg de la història hi ha hagut onze pensadors, i des d'un punt de vista filosòfic, jo diria que la ciència és una actitud. És a dir, la ciència no és el conjunt de coneixements adquirits a través d'ella. No és el mètode científic associat ni l'ús de coneixements. Aquests són components de l'activitat científica. La ciència és una manera d'observar el món i de treure conclusions, la força motriu de les quals és la curiositat humana. Perquè l'anterior pugui considerar-se científic és necessari tenir una mentalitat àmplia i clara. Gràcies a això, cada vegada és més el que sabem a través de la ciència. Des del món subatòmic fins al llunyà univers, la matèria s'estructura de moltes maneres i està en constant canvi. Les dimensions espaitemps s'exploren de moltes maneres, no sols de les ciències experimentals, sinó també de les altres.

En nom de la ciència es poden fer coses bones i dolentes, però sens dubte es prenen les millors decisions tenint en compte les conclusions obtingudes a través de l'activitat científica. No obstant això, aquest no és l'objectiu de la ciència, la ciència no té objectius ni intencions. Els éssers humans posem condicions i objectius a l'activitat científica. Els éssers humans delimitem tot això. La ciència està en una altra dimensió: està dins de nosaltres. Té límits la nostra curiositat? Aquesta és la clau. Si la resposta és negativa, podem concloure que la ciència no té límits.

 

Les nostres capacitats cognitives condicionen la ciència

Juan Ignacio Pérez Iglesias

Director de la Càtedra de Cultura Científica / UPV

Els éssers humans volem conèixer la realitat; volem conèixer l'univers, la naturalesa, la naturalesa humana, i sobretot, volem entendre'ns. I la ciència és una de les vies més fiables per a conèixer la realitat. Els que ens dediquem a la ciència analitzem la realitat i creguem models basats en les regularitats que trobem. Amb aquests models tractem d'explicar l'observat i, si és possible, fer previsions. A vegades, les noves observacions no s'ajusten als models que hem considerat vàlids. Això ens obliga a canviar –millorar– aquests models. Així augmentem i millorem el nostre coneixement de la realitat. Fins ara sempre ha ocorregut això: els nous models han substituït als antics en la dialèctica contínua. Perquè estic convençut que aquesta dialèctica serà per sempre, perquè no hi ha raó per a pensar que acabarà alguna vegada. Per tant, no hi ha raó per a pensar que mai arribarem a un coneixement complet de la realitat.

Però suposem que aquest camí cap al coneixement acabarà alguna vegada. Fins a on hauríem de fiar-nos del valor d'aquest coneixement? En definitiva, les capacitats cognitives que hem adquirit al llarg de l'evolució han estat adequades per a multiplicar els nostres gens a través dels següents, per això som aquí. Però això no significa que aquestes capacitats cognitives siguin eines adequades per a entendre la realitat. La veritat és que només obtenim imatges de la realitat, de l'arquitectura del nostre sistema cognitiu, però no del coneixement real de la realitat. Pensem, per exemple, com un polp capta tota la realitat. Si tingués consciència, també pensaria que coneix i entén la realitat.