“La divulgació científica ha estat gairebé un col·laborador de la indústria farmacèutica com un titella”
“La divulgació científica ha estat gairebé un col·laborador de la indústria farmacèutica com un titella”
Quan va sorgir el projecte del Planetari de Pamplona, jo estava investigant els camps actius de les estrelles en la Universitat Complutense de Madrid. Com les taques en el sol, però en altres estrelles. I un dia, mentre menjava amb els meus amics, vam veure un anunci en el periòdic: “Fa falta director per al Planetari de Pamplona”, així.
Havia de ser un planetari molt gran, però a Navarra, on no tenia tradició astronòmica. La societat ho veia com una barbaritat imaginada per als polítics. El projecte tenia tota l'aparença de ser un embalum enorme. Però molt atractiu, ja que va néixer per a divulgar l'astronomia i la ciència. Jo em va agradar molt.
Quan comencem a treballar en el que avui és l'Associació per a l'Impuls del Pensament Crític, arribava als periòdics qualsevol explicació absurda: que el cervell tenia capacitats sobre la matèria, objectes voladors desconeguts, llocs encantats que gravaven les veus dels morts… Ara, la societat ha començat a la ciència ha de parlar. Ho està veient, per exemple, en el fenomen de l'homeopatia que s'ha produït en els dos últims anys. Ha sofert una caiguda espectacular. Abans ningú criticava. Si parlava amb un científic o metge, deien: “No, no, jo no entraré en això. Jo només faré el meu treball”.
Mira, hi ha coses que lleven temps i diners, però hi ha unes altres que també poden perdre la vida. Per exemple, totes les pseudociencias relacionades amb la medicina: els remeiers i, de manera maldestra, els anomenats medicina alternativa. Jo crec que aquí està el camp més dur. En aquests anys estem veient el fenomen paral·lel que s'està produint davant les malalties més greus. Sobretot en càncer.
Aquí està la bioneuroemoción, la nova medicina germànica… totes aquestes teràpies gairebé espirituals, que diuen que la malaltia, i en concret el càncer, no és conseqüència dels gens i de l'estil de vida, sinó dels problemes psicològics i psicosocials que li envolten. “La teva actitud és negativa i això és el que et causa càncer”. És com els encanteris d'abans, “t'han fet l'ull”, però convertit en una teràpia que et treuen una fortuna.
Hi ha alguna cosa que jo m'enfada molt: hi ha un sector que s'identifica amb la vida ecologista i natural, socialment alternatiu, lligat a l'esquerra, que ha caigut en les arpes de gent que parla d'aquesta mena de matolls. El que ha abordat l'espiritualisme més absurd. Es donen xerrades sobre com enfocar l'energia mental, el chi… Es parla d'energies còsmiques i no hi ha.
Sí, clar. Li dono la raó. Ara estem entenent algunes coses que fa uns anys es menyspreaven. Per exemple, l'impacte ambiental. Avancem molt. Però l'important és que hi ha una via de recerca, i això és precisament el que hem de defensar.
Observa el moviment de sensibilització que s'ha produït en els últims 30 anys a favor d'una medicina basada en proves. Hi ha moltes coses que s'estan aplicant a la medicina de manera rutinària i que no s'han avaluat bé; vegem quines teràpies alternatives poden funcionar. Funciona l'acupuntura? Bé, fem estudis i d'aquí traurem un consens científic, com va ocórrer amb el canvi climàtic. Ara ningú ho qüestiona. El que passa és que quan es publiquen aquestes dades, normalment no són favorables a l'acupuntura ni a les medicines holístiques o energètiques.
La ciència està idealitzada. “La ciència és el que ens salvarà a tots”, així que el que estan dient és “no em preocupa massa”. Alguns creuen que serà la panacea i uns altres tenen més pes la por i el recel. Però tot des d'una perspectiva molt idealitzada.
La veritat és que hem de ser molt crítics amb la ciència. La ciència és un gran negoci l'exemple del qual és el farmacèutic. És cert que la crítica científica en general i la divulgació de la ciència en particular no ha estat crítica amb aquest gran patró, la indústria farmacèutica i els medicaments que ens ha venut. S'ha ajupit el cap i ha estat gairebé col·laborador, com un titella, en els porros que ens estaven ficant.
El camí és la denúncia. Per exemple, quan es realitza una recerca clínica sobre medicaments o altres molècules, per què no es fan públiques? Volem conèixer totes les recerques, no sols les que es publiquen al final, sinó el perquè d'una recerca suspesa. La ciència és molt culpable.
De fet, estem descartant un principi bàsic de la ciència: la transparència. És a dir, el coneixement hauria de ser lliure, gratuït i d'accés universal. Mai arribarem patentar gens, fer recerques opaques… Hem cedit i ha estat un error enorme. L'any passat, el major avanç científic de les ciències biològiques ha estat la creació d'un sistema de preedició en el qual les publicacions es publicaran pròximament de manera lliure i gratuïta. Això és fonamental.
Per descomptat, aquesta actitud l'hem escoltat moltes vegades per boca dels investigadors: “Per a què fiquen l'extrem? D'això ho sabem els científics!”. Això és el que es pot criticar, com no! Com no serà criticable el desenvolupament nuclear que han tingut alguns països, per exemple? S'ha buscat l'aprofitament de les empreses elèctriques des del principi. Quan es barregen ciència i assumptes socials m'adono que la comunicació de la ciència ha estat molt escassa, a causa d'aquesta impunitat.
Aquí es produeix un fenomen especial. Com es diu man explaining en el tema de les dones, on l'home “ha d'explicar-l'hi”, hi ha també science explaining: “No, perdó, jo sóc científic. Jo domino la física quàntica i t'explicaré a tu, aquest pobre, la qual cosa vulguis”. Jo crec que això canvia, però bona part de la divulgació ha estat així.
Hem de ser crítics amb la ciència. Quants més científics estiguin barallant, en aquest debat públic, defensant el que cal defensar i atacant als altres, millor. Hauríem de tenir un compromís.
Perquè el XXI. En el segle XX, la ciència pot ser tan irresponsable per a establir alguna cosa i descobrir que dins de cent anys hem sorprès al món? Per a quan ens adonem serà irreparable. Crec que aquesta actitud encara no ha canviat massa. Aquesta és la principal crítica que jo faig al món de la ciència. Continua avançant per pur interès, tant per l'interès per conèixer, per l'interès econòmic, com per l'interès per controlar, sense analitzar bé les conclusions.
En alguns àmbits avancem però en uns altres és molt lent. Un d'ells és l'àmbit energètic, en el qual em pregunto: “Sent, la recerca científica no pot donar una solució eficaç a aquesta situació en la qual les energies renovables són més eficients que el propi carbó fòssil en costos/beneficis?
Sí, he començat a fer alguna cosa, sobretot perquè no hi havia res. Crec que en els laboratoris és necessari reivindicar la diversitat sexual perquè es doni el camí de la normalització. És sorprenent que en el món de la ciència no hi hagi cap col·lectiu de científics gais, lesbianes i transsexuals; que encara tothom estigui en l'armari. En la ciència hi ha una homofòbia oculta.
Per això, en el blog emergo personatges científics que han hagut d'ocultar la seva condició sexual. L'exemple més clar és el del matemàtic Alan Turin: Malgrat ser un heroi de la Segona Guerra Mundial, va sofrir greus problemes per la seva homosexualitat, fins al punt d'obligar-lo a castrar-se químicament... O del neurocientífic Ben Barres, transsexual. Quan va fer la transició de gènere, un altre científic va dir: ”Mira, és més ben científic que la seva germana”.
Quan els explicé als meus amics la meva intenció em deien: “Això no ho veig necessari. No sé com afectarà la producció científica amb qui es fica al llit”. En el seu moment també es deia que les dones no anaven a aportar al contingut de la recerca com a dones. Perquè no sé, però és cert que en els temps moderns el primer neurocientífic que ha estat preocupat per investigar la diversitat sexual en el cervell ha estat homosexual. Estic segur que això no ho anava a fer un heterosexual.
Buletina
Bidali zure helbide elektronikoa eta jaso asteroko buletina zure sarrera-ontzian