"Esperem trobar aplicacions humanitàries per a la molècula de C<sub>60</sub> en breu"
"Esperem trobar aplicacions humanitàries per a la molècula de C<sub>60</sub> en breu"
Jo no vaig prendre aquesta decisió. El fullereno no té moltes aplicacions en l'actualitat, però sembla molt útil per a la construcció de panells solars. Segurament servirà per a substituir al silici. Els panells solars de silici són molt cars i el fullereno C 60 és molt bo per a generar electricitat. Augmenta la producció fins a cinc vegades, ja que és un parany molt eficaç per als electrons. Per a convertir l'energia del Sol en electricitat és necessari repartir amb un fotó una càrrega positiva i una càrrega negativa. La molècula C 60 serveix per a atrapar la càrrega negativa.
No obstant això, el principal punt de vista del descobriment està relacionat amb els àtoms autoorganizados. Es tractava d'una ordenació de baix a dalt a escala molt petita i amb un número molt reduït d'àtoms. Al principi no li vam donar la importància que ha donat (i era de donar), però l'estructura del C 60 sorgeix de manera natural. Avui és evident, però en aquella època no ho era.
El número 60 és especial. Una pilota de futbol té 12 pentàgons i el resultat de 5 per 12 operacions és de 60. És un nombre màgic en una configuració en forma de pilota de futbol. Aquesta forma té 60 posicions en les interseccions de les costures. En el cas de la molècula C 60 hi ha un àtom en cadascuna d'aquestes interseccions. Ara ho entenem, és evident, però a vegades és difícil veure coses òbvies, fins i tot per als que són ràpids.
És molt complicat. En aquest moment estàvem fent altres mesuraments. L'experiment era important per a mi, més important que per als meus companys. Estàvem estudiant una estrella amb carboni, el carboni de les estrelles era més interessant que la química del carboni. Tot el carboni, inclòs el carboni que forma el nostre cos, es produeix dins de les estrelles. Algunes d'aquestes estrelles van esclatar, van dispersar els nostres àtoms de carboni per l'espai i van acabar aquí, en la Terra. Així que tenim sort de ser aquí. Els nostres àtoms podien estar encara en l'espai, encara hi ha molta gent en l'espai.
Vam fer l'experiment i va funcionar com pensava, excepte per un detall. Va aparèixer un senyal que ens indicava que hi havia seixanta àtoms de carboni junts. Al principi crèiem que era un clúster, però després ens vam adonar que era una molècula, és a dir, una configuració d'àtoms que es pot descriure exactament. En la cerca de l'estructura que podia tenir aquesta molècula, ens recordem de les cúpules realitzades per l'arquitecte Buckminster Fuller i ens vam adonar que la petjada era l'adequada. Per a llavors alguns investigadors van proposar que aquesta molècula podria ser fabricada, però no sospitaven que aquesta pogués ser autoensamblada. Quan ho vam entendre, un dia escrivim l'article. No va trigar més de deu dies a enviar l'article.
Alguns no van creure, sobretot alguns químics. En sis articles van dir que érem equivocats. Però després uns altres es van interessar. Era molt interessant per als químics teòrics perquè podien treballar amb aquesta molècula. I a partir d'aquí es va convertir en un camp interessant per a aquesta mena de molècules. Van trigar cinc anys a demostrar que el fullereno és una estructura correcta. I a partir de 1990 tot es va accelerar. A més, el descobriment del fullereno li va portar al descobriment de nanotubos. Són estructures molt interessants ja que són bons conductors.
La idea és interessant perquè aquests àtoms estan atrapats físicament en el seu interior. És possible que en un futur entrin dins àtoms radioactius, atrapats físicament, en lloc de ser atrapats químicament, amb grans diferències. D'aquesta forma es podrien afegir marcadors perquè en l'exterior del fullereno es pugui transferir a un determinat lloc, on l'àtom radioactiu pugui radiar, per exemple, en una cèl·lula cancerosa.
És una idea que encara no s'ha desenvolupat. L'any vinent se celebra el 25 aniversari del descobriment. Gairebé no puc creure, però és així. I encara molts químics treballen amb la molècula. Però de moment no tenim aplicacions directes. En el cas del làser, van passar de 25 a 30 anys fins que van tenir una aplicació. Per això, esperem trobar en breu aplicacions humanitàries per a la molècula C 60.
Ja hem vist que és possible, per exemple, mirant-nos a nosaltres mateixos. Si la nanotecnologia és un sistema que es construeix de baix a dalt, àtom a àtom i molècula a molècula, l'ésser humà és la nanotecnologia, ja que d'àtom a àtom i molècula s'ha format la molècula. Es realitza d'acord amb les ordres de l'ADN, ha estat desenvolupat per la vida durant milions d'anys. Per tant, és clar que es pot fer. Però perquè puguem fer una cosa així, ens portarà molt temps. És possible però haurem de veure a quina velocitat superem els problemes que es generen.
Sempre ho han tingut; la pròpia química és la nanociència. Jo crec que la gent no és del tot conscient que els químics treballen amb objectes de nivell nanoscópico. Per exemple, l'alcohol que bevem és una molècula nanoscópica; també l'aigua. Per tant, la química és la nanociència. Potser hagi canviat la perspectiva, perquè fins ara hem utilitzat processos de creació descendent, com si d'un arbre féssim una cadira. La pregunta ara és si podem crear objectes sota control perquè tinguin estructures adequades per a les aplicacions que desitgem. Podem controlar el creixement d'un arbre per a crear una cadira? Crec que podrem fer-ho en el futur.
Jo crec que la nanotecnologia XXI. Només és química del segle XX. És una química que entra en el camp de la física de la matèria condensada, i en el camp de l'enginyeria de la ciència dels materials i de la biologia molecular. S'ha convertit en un camp molt ampli.
És difícil de dir. Si anéssim cent anys enrere, fins a 1909, i ens trobéssim amb una reunió que ha de prendre decisions sobre el futur de la química, aquesta gent sabria molt poc d'ella. Nosaltres ho sabem molt més ara. Però si fossin molt ràpides, potser s'adonarien que la química té alguns perills. S'han produït alguns accidents greus, com l'abocament a la ciutat índia de Bhopal al desembre de 1984, que ha estat un gran accident industrial evitable. I va ser conseqüència d'uns errors.
Si després d'anunciar aquest tipus d'accidents l'assemblea decidís que no faran química, el món modern actual no existiria. Molts materials que ens envolten no estarien, ni les nostres robes, ni els nostres ordinadors, ni moltes altres coses.
Hem comès errors, però els encertats són més que errors. No ens quedem tot per això, perquè si continuem investigant, per exemple, el futur podria portar avanços mèdics increïbles.
Buletina
Bidali zure helbide elektronikoa eta jaso asteroko buletina zure sarrera-ontzian