Recompenses amb abundant collita
Recompenses amb abundant collita
Pedro Miguel Etxenike:
Elhuyar: Acaba de lliurar-te el Premi Príncep d'Astúries, arrencar amb la felicitació és una llei humana...
Pedro Miguel Etxenike: Gràcies. La veritat és que aquests últims han estat uns dies molt especials per a mi, m'han tingut “molt ocupats”, però he passat moments molt bonics. Per a mi, a més d'agradable, ha estat un honor aconseguir aquest premi. En qualsevol cas, no voldria deixar constància que ens quedem a descansar a l'ombra del premi, ja que en aquest moment el premi serà un mitjà a les meves mans per a la meva gent i també com a eina per a crear noves oportunitats per a joves investigadors.
Elh. : Per tant, a partir d'ara, esperem que dins de 20 anys, o bé que la llista que hem esmentat al principi sigui molt més llarga...
P. M. R. Crec que sí, però potser no és pel que jo he fet, sinó pel que faran els que vaig començar amb mi.
Elh. : El treball diari ens exigeix moltes vegades mirar cap endarrere i intentar explicar d'on ve el que hem fet fins ara. Què li va portar a estudiar física?
P. M. R. Jo vaig començar a estudiar en Lekaroz i allí vaig fer el Batxillerat; la veritat és que m'agradaven la majoria de les coses, però igual tenia una física i matemàtiques que m'agradaven especialment i vaig partir d'aquest camí. També podia aprendre matemàtiques, però en aquella època era més còmode fer física, perquè hi havia possibilitat de fer-ho a Pamplona i Sant Sebastià, i això va ser el que em va posar en camí de la física. Per tant, no crec que hi hagi més raons de fons i pes.
Elh. : Alguna vegada t'hem sentit que l'ambient de la teva casa va tenir una gran influència en tu, que d'alguna manera et va impulsar. Fins a on el va afectar?
P. M. R. Nosaltres vam néixer en Isaba, la meva germana Maite, el meu germà Jabier i jo i els nostres pares sempre ens van demostrar que no tindríem més dels nostres estudis en el món; quan fèiem els tres primers anys de batxillerat anàvem a Pamplona a fer els exàmens i la meva mare sempre ens ajudava a preparar les coses. També vam aprendre a casa, la importància de preparar les coses correctament. Sens dubte va ser un gran ensenyament per a mi.
Elh. : És el que has après a casa una llei que diu “Men sana in corpore sana” que tant et sembla que t'agrada?
P. M. R. Pot ser que sigui així. Com t'he dit, vam néixer en Isaba i comencem a caminar per les muntanyes d'allí des de petit, i sembla que va ser de la mà de l'afició per l'esport; després quan vaig anar a estudiar a Anglaterra aquesta afició em va augmentar i avui també m'agrada molt; esquiar, caminar a la muntanya... abans practicava també esquaix, i sovint també solc jugar al tennis i a la pilota i al golf. El meu germà i jo participem tots els anys en la Behobia-Sant Sebastià, a veure qui fa més temps i francament, en els últims tres anys jo he guanyat.
Elh. : Com t'organitzes per a poder arribar a totes les tasques i aficions?
P. M. R. Jo crec que qualsevol pot fer-ho si realment li agrada el que està fent. Només cal saber organitzar-se bé, perquè si fas el compte veuràs que ens va molt temps sense fer res. És cert que aquests últims dies he estat més temps, però normalment no tinc problemes.
Elh. : També va tenir altres responsabilitats polítiques, perquè va ser la Consellera d'Educació del Govern Basc. Va ser difícil tornar després al món de la recerca?
P. M. R. Vaig passar quatre anys en el Govern Basc i poc, crec que amb més anys seria molt més difícil. Quatre anys no és res sobretot l'essencial, en qualsevol àmbit, per a canviar i la física que vaig trobar en tornar era molt semblant a la qual vaig deixar quan vaig ser. No vull dir que em posem amb això immediatament i també llavors vaig veure molt clar que havia de tornar a sortir fora, la qual cosa em feia falta per a poder centrar-me en el meu treball i aconseguir la pau. Per això em vaig anar a Cambridge i allí vaig estar dos anys i mig, després als EUA i així a poc a poc vaig aconseguir recuperar el meu nivell i aprendre “ofici”.
Elh. : Amb la tranquil·litat que ens dóna el temps, com recorda els anys transcorreguts en el Govern Basc?
P. M. R. Jo vaig prendre el comandament amb satisfacció, però també amb satisfacció, crec que aquest és el camí en política. En aquesta època, a més, hi havia molta il·lusió i crec que en aquells anys es van fer grans coses per a l'autogovern dels bascos. Em ve al capdavant la Llei del Basc, i també els nous camins que creguem per a la recerca i les noves oportunitats per als joves, a través de la llei de les ikastoles, que després no es va canalitzar com jo volia; ETB també és aquí, encara que quan el veig jo no me'l veia en absolut.
Elh. : Pot un investigador treballar sense posar-se la bata blanca?
P. M. R. Sens dubte, almenys jo no necessito una per a realitzar correctament el meu treball. Nosaltres creem models per a després veure si aquestes previsions coincideixen o no quan es mesuren les coses, així que nosaltres estudiem els mesuraments que fan els altres i treballem en la ment, en el paper i en l'ordinador.
Elh. : Les persones que van decidir lliurar-te el Premi Príncep d'Astúries van esmentar la seva capacitat per a anar més endavant en les teories i la seva capacitat i habilitat per a explicar-te amb facilitat, això cal entendre-ho com un losintx en la ciència?
P. M. R. En el meu cas sí. Si algú em demanés que expliqués el meu treball en una frase, això diria jo també! Qui ha dit això sap el que és el treball del físic i jo diria que a més coneix bé el meu treball, fa falta un amic per a llançar un homenatge així!
Elh. : Encara li falta el premi Nobel a la llista de premis...
P. M. R. Alguns m'han esmentat això, però no serà possible. Perquè Euskal Herria tingui un premi Nobel hauríem de tenir almenys 20 o 100 grups com el nostre. Tal vegada dins d'uns 100 anys o ho aconseguirem.
Elh. : Acabes de dir que la recerca no és només “talent”, que darrere de la recerca hi ha molta feina, suor. Explica'ns-ho.
P. M. R. Ramón y Cajal va dir el mateix molt abans que jo, que la suor era almenys el 48% de la recerca. Moltes vegades pensem que el més important per a la recerca és que sigui molt ràpid, però normalment no és així. Es necessita paciència, voluntat i fe per a desenvolupar i defensar les pròpies idees. Cal obsessionar-se per seguir a qualsevol preu amb el que defendes. Per descomptat, això és una de les característiques del geni, però també del boig i, per tant, cal mesurar-ho bé.
Elh. : En moltes ocasions ha esmentat que conèixer el que s'està fent a l'estranger va ser molt important per a tu...
P. M. R. En el moment en què jo vaig cursar els estudis era imprescindible sortir a l'estranger per a fer un doctorat real. Ara a Euskal Herria no és necessari, perquè el nivell que vaig trobar llavors a Cambridge ja existeix aquí, però malgrat tot és necessari sortir fora. No hem d'oblidar que el doctorat no és més que l'inici de la recerca de l'investigador, no és un cim en contra del que molts creuen.
Elh. : Idees, experiències, experiència enfront d'uns altres…
P. M. R. Les relacions personals són fonamentals per a transmetre idees, però sobretot per a poder debatre. Cada vegada ampliem més informació a través d'internet, però això no pot substituir la riquesa intel·lectual que es genera entorn de les relacions personals. Òbviament, la majoria de les nostres idees solen ser dolentes, la majoria de les hipòtesis que fem acabarien en les escombraries si no parléssim amb ningú, però en un debat, a poc a poc, el teu interlocutor et donarà pistes que t'ajuden a veure el camí i això no es pot fer per internet. A ningú se li ocorre estendre la teoria una mica atrevida a través d'internet, sabent que hi ha perill d'avergonyir-se, però sempre es crea un ambient molt més ric.
Elh. : Com recorda els anys a Cambridge?
P. M. R. Van ser molt bonics per a mi, precisament els anys més bonics de la meva vida. Ara també estic molt bé en Donostia... Moltes vegades em diuen que “podies treballar en qualsevol universitat del món i per què en Donostia?” Això em sorprèn de debò, perquè per a mi ha estat una gran fortuna poder fer el que vull fer on vull.
Elh. : Estàs fent el que vulguis, Pedro?
P. M. R. En la mesura que sigui possible sí. Tinc mitjans, però no m'agradaria tant, la veritat. Com li deia al principi, el Premi de Pinça d'Astúries que m'han donat ara és un mitjà per a poder fer més coses d'ara endavant. Per aquest camí he començat a parlar amb el Govern Basc per a crear un institut aquí mateix; un dels objectius principals d'aquest institut és adaptar la infraestructura adequada per a canalitzar d'una manera més fàcil i còmoda les nostres relacions amb investigadors estrangers, sense haver d'estar molt preocupat amb les factures de final de mes.
Elh. : També ha conegut de prop el projecte Museu de la Ciència 21...
P. M. R. És una notícia que m'ha encantat. En la societat actual, en qualsevol societat democràtica, l'educació científica és molt important perquè moltes decisions tenen continguts tecnològics o científics i, per tant, és fonamental formar-se en això. La divulgació és molt important i hem d'impulsar tots els passos que es donin en aquesta direcció. En aquest projecte he donat el meu nom com a suport per a dir que jo també sóc partidari d'això. Per a mi ha estat especialment gratificant que Kutxa hagi entès l'encert d'aquest projecte.
Elh. : Si haguessis de triar el que més t'agrada del teu treball, què posaries en la part superior?
P. M. R. Sens dubte em resultaria molt difícil. Moltes vegades et passes una idea i gaudeixo moltíssim amb ella; veure que els alumnes avancen també és satisfactori o, com he dit, entendre que la societat, en aquest cas Kutxa, necessita un projecte de 2.000 milions de pessetes perquè després la pròpia societat tingui formació científica.
Buletina
Bidali zure helbide elektronikoa eta jaso asteroko buletina zure sarrera-ontzian