Salut pública: nous reptes per al nou segle

2001/07/04 Imaz Amiano, Eneko - Elhuyar Zientziaren Komunikazioa

• Osasuna
• Ingurumena
• Unibertsitateak

En la seva opinió, la salut pública està constituïda per factors ambientals aliens al control individual i, en particular, per condicions físiques i biològiques. Com a particularitat assenyala que en l'àmbit de la salut pública, en molts casos, és suficient amb identificar i corregir els factors que han originat l'epidèmia o situació de risc, sense tenir un coneixement absolut de l'epidemiologia.

Els problemes que sorgeixen dins de la denominada sanitat pública es divideixen en locals i generals.

Problemes que afecten zones concretes sota condicions locals. Així són les epidèmies. Aquestes solen sorgir de manera espontània, sovint complexes i noves (aparició de problemes no coneguts, malalties, patògens...). En alguns casos, encara que el problema pot resoldre's sense estudis epidemiològics, posteriorment és necessària aquesta recerca.

Els accidents industrials també són problemes locals (la majoria). Aquests accidents, des del punt de vista tècnic-industrial, són ‘molt difícils de produir’, però des del punt de vista de la salut ambiental són ‘dels més probables’ i poden ser molt greus. La qüestió és des del punt de vista industrial o sanitari. Aquest tipus d'accidents en països en desenvolupament és més fàcil, però també més difícil de saber. No sempre és fàcil investigar sobre ells, ja que depèn dels recursos locals. I encara que sembli mentida, a vegades no és fàcil establir els protocols a seguir en la recerca i recollida de dades. En qualsevol cas, les interpretacions i estadístiques de les dades, siguin o no significatives, solen ser discutibles.

Finalment, les anomenades ‘zones de contaminació’ (incineradores, abocadors...) s'han referit com a problemes locals. En elles, assenyala que sovint resulta molt difícil establir una relació entre el contaminant i els factors habitants/malaltia/mort. A vegades per la dificultat d'aïllar i identificar contaminants i en altres per la dificultat d'obtenir dades de malaltia i mort. Per exemple, la recerca duta a terme entorn de 10 incineradores (entre 3 i 10 km) va indicar que no afectava el nombre de morts, ni tan sols a la distància, però no va tenir en compte les malalties no mortals. O un estudi sobre abocadors va assenyalar que els habitants de la zona presentaven un doble risc d'anomalies (neurològiques, cardíaques, arterials, respiratòries...) i que depenien de la distància, però no va poder determinar què provocava, ja que no es disposava de dades sobre l'abocament a abocador.

En general, els problemes locals presenten manques en la regulació dels riscos per a l'entorn, així com en els mecanismes de vigilància i control, generant una gravetat social i una baixa capacitat de resposta individual.

També ha esmentat els problemes ‘generals’ de la salut pública: camps electromagnètics, ones de baixa freqüència, baix nivell de contaminació atmosfèrica, presència de fumador passiu, radó en les llars, materials que contenen clor i aigua, diversos components químics... Tots ells tenen moltes vegades poca incidència en la salut individual, no gaire forta, però com afecta molta gent poden convertir-se en un problema greu. A més, en molts casos, la seva recerca és més difícil que la recerca de problemes locals, a causa d'un baix nivell d'exposició, sota impacte individual, mostres de recerca molt grans, problemes de separació de components de la contaminació, problemes d'interpretació, etc.

Per a tots aquests problemes, actualment està vigent el ‘Model de Protecció de la Salut davant els Riscos de l'Entorn’, que analitza, gestiona i comunica a la societat el risc, però Josep considera que el model és molt rígid i té límits. De fet, exigeix demostrar el mal, només analitza el 5% dels possibles riscos, no considera les combinacions entre riscos, exigeix recerques científiques molt rigoroses (les més adequades però que requereixen conseqüències per a treballar) i el punt de vista institucional no és l'adequat (només hi ha una agència per als cancerígens i altres temes, la qual cosa suposa una inacció de les recerques). I per a superar tot això, proposa actuar d'acord amb els ‘criteris de precaució’, és a dir, en lloc de quedar-se sense fer res si no es disposa de dades, actuar amb prudència i garantir la seguretat prèvia en lloc d'actuar reparant els danys. Al cap i a la fi, igual que en l'actualitat es juga amb medicaments.