La revolució de la música numèrica

1993/04/01 Otaolaurretxi, Jon Iturria: Elhuyar aldizkaria

• Irudiak/Soinuak

Qualsevol amant de la música reconeixerà avui, sens dubte, que la millor qualitat sonora de l'escolta l'obtenen els discos compactes. Al marge dels concerts en directe, no hi ha res com escoltar música llegida amb làser. En els últims deu anys els platerets platejats platejats han absorbit el 80% del mercat dels discos de plàstic i es venen en total al voltant de mil milions d'unitats a l'any.

Però el disc compacte fins ara té un obstacle. Només es pot llegir. Es pot escoltar la música que tenen gravada, però no es pot llevar i gravar una altra. No obstant això, a partir d'ara també es podrà fer això, gravant i escoltant la música que es desitgi, amb qualitat de làser.

En els aparells que ara han tret Philips i Sony, utilitzen sistemes de compressió per a gravar informació i a més de les dades musicals es podran registrar altres tipus de dades: noms de cantants, títols, a vegades lletres de cançons, etc.

Música numèrica esborrable

La veritat és que l'era dels aparells de registre audionumérico va començar malament. En 1987 Sony va treure el Digital Àudio Tapi (DAT) per a gravar i llegir numèricament les casetes. A més de ser molt car, no pot llegir els casetes analògics habituals. A més, té capçal giratori per a llegir la caseta i com en el magnetoscopi de vídeo la cinta s'ha de recollir entorn d'uns eixos i uns corrons (igual que cal ficar el fil a l'agulla) cada vegada que es fica (i deixar anar cada vegada que es vagi a treure). Per això, les còpies de les casetes no es poden treure a gran velocitat i el sistema ha quedat descartat.

Dos nous sistemes

No obstant això, Philips ha llançat la passada tardor el model Digital Compact Cassette (DCC). Té un lector audionumérico amb cap fix, pot llegir casetes analògiques convencionals i 100.000 ptes. (5.000 lliures).

Sony, per part seva, ha anunciat el seu model Minidisc (MD) en temps similars i a preus similars. És un disc compacte de làser que es pot esborrar i tornar a gravar la informació. Pot rebre la mateixa informació que el disc compacte tradicional (música de 74 minuts), però la seva grandària és cinc vegades menor.

En la competició entre aquestes dues gegantesques cases han preparat sistemes molt diferents per a llegir i gravar música. Philips ha seleccionat una caseta en la qual al principi no s'ha de recollir la cinta i Sony ha seleccionat un compacte de làser esborrable. L'únic punt comú de tots dos sistemes és la codificació numèrica del so.

Codificació numèrica del so

En els aparells que han tret Philips i Sony, es pot eliminar el so numèric per a registrar en ell a un altre numèric. Philips utilitza una caseta amb nou pistes magnètiques. El portàtil de Sony té un minidisco compacte similar al disquet d'ordinador.

El so numèric permet que la música s'escolti amb claredat sense soroll de fons ni distorsió, sense que el senyal es deteriori durant molt de temps. En el sistema numèric el senyal sonor es codifica mitjançant una successió d'unitats o bits en estat 0 o 1. En el caset magnètic numèric, els estats 0 i 1 corresponen a les polaritats nord i sud en les partícules imantades dividides en cintes, i en el disc làser a les parts launas i forats. Aquest sistema sembla bastant maldestre, però guarda molt millor el senyal respecte al sistema analògic, ja que en l'últim sistema esmentat existeix fricció al cap de lectura i es rep soroll de fons. En els discos de plàstic també hi ha fregament en els solcs i es desgasten al llarg del temps.

En el sistema numèric d'enregistrament, tant en el model DCC com en el model MD, s'analitza el so en intervals de temps molt curts (48 mil·lèsimes per segon). L'amplitud del senyal es converteix en un missatge de 16 bits i teòricament és possible registrar 64.000 nivells d'amplitud. Multiplicant es calcula que per a registrar una música de 75 minuts es necessiten tres mil milions de bits. A causa de la limitació de resolució que imposa el sistema de lectura posterior, no és possible disposar de tanta informació en un disc petit o cassette. Per això, Philips i Sony han preparat sistemes de compressió d'informació denominats PASC (Precision Adaptative Sub-Coding) i ATRAC (Adaptative Transform Acoustic Coding), respectivament. Aquests sistemes permeten eliminar entre un 75% i un 80% de la informació sense tot just modificar la qualitat de reproducció del so.

Sistema de Sony

A partir d'aquí, els sistemes de Philips i Sony no s'assemblen res. En l'aparell de Sony hi ha dos procediments. Un és per a llegir els compactes ja registrats i l'altre per a registrar el simple compacte (verge). El primer procediment és exactament el mateix que fins ara. El raig làser es reflecteix en les launas i forats que hi ha en el disc gravat. En els moments de sauna es reflecteix amb gran intensitat i quan es troba el forat el raig reflectit és més dispers. Una cèl·lula fotoelèctrica interpreta el raig reflectit emetent el senyal 1 o 0.

El fabricant japonès ha presentat una veritable innovació en el seu sistema d'eliminació i registre de la informació en la seva miniconducto. El disc no es grava, però té en el seu gruix una capa magnètica variable amb un sistema magneto-òptic. A més del capçal làser, a l'altre costat del disc té un capçal magnètic simètric. La base de funcionament és la possibilitat de desmagnetizar temporalment la capa magnètica quan s'escalfa. El raig làser escalfa puntualment el disc fins a uns 180 °C. Atès que el disc està girant, el punt escalfat s'allunya de la font de calor i baixa la temperatura, però el capçal magnètic imaniza mitjançant polarització Nord o Sud (1 o 0). El camp magnètic està format per una bobina situada al cap i és travessada pel corrent modulat pel so que ha de registrar-se.

Per a llegir la música així gravada, el làser amb dos fotodíodes separa els senyals numèrics en funció de la polaritat de l'ona reflectida. La polarització de l'ona reflectida també depèn de l'orientació del camp magnètic que l'ha reflectit.

Sistema de Philips

Per a aconseguir el capçal de lectura de qualsevol mena de casetes, tant analògiques com DCC o numèriques, Philips ha realitzat un esforç especial en miniaturització. En el mateix punt, vint microburos estan recollits en el seu aparell. Els “més grans” són els dos capçals de lectura analògica que mesuren sis dècimes de mil·límetre cadascun. Els caps numèrics són divuit (nou per a gravar i nou per a llegir). Només mesuren 18,5 i 7 centèsimes de mil·límetre. El senyal sonor en la cinta es registra en vuit pistes paral·leles i la novena està disponible per a la identificació dels trams.

Rivalitat

Totes dues cases han llançat els seus productes al mateix temps, la qual cosa està provocant una forta rivalitat entre compradors. Tenint en compte que els discos compactes actuals s'escolten principalment en sales i sales, Sony disposa d'aparells portàtils (d'automòbil, etc.) proposa però la casa Philips comença a treure aparells fixos DCC per a l'aula.

Sony ha instal·lat als seus aparells portàtils un sistema antixoc per a evitar que el capçal de làser es desplaci quan no es necessita (perquè el cotxe ha entrat en un forat).

Respecte a la durada i qualitat de la música, existeixen petites diferències entre els sistemes MD i DCC. Es tracta d'una lectura magneto-òptica en el sistema MD de Sony que, al no existir fricció física, pot esperar-se que tingui la mateixa durada que els actuals discos compactes. En el model DCC de Philips la durada té a veure amb la freqüència de lectura, però diuen que l'ús normal és d'uns deu anys. No obstant això, el senyal que es registra es comprimeix una mica menys i la qualitat sonora pot ser una mica millor.

Un altre camp de competència, potser el principal, és el de les cases que graven música. I és que hi ha cases d'enregistrament que poden triar entre el sistema MD o el sistema DCC i que determinats cantants només podran escoltar-se en un d'aquests sistemes.