Martitz va tenir mars i atmosfera

1993/06/01 Elhuyar Zientzia Iturria: Elhuyar aldizkaria

• Astronomia

Ni les observacions astronòmiques ni les dades enviades en 1979 per la sonda “Viking” han suggerit que en el seu moment Mart presentava calor i les seves mars i continents, però, no obstant això, aquesta és la idea que defensen Víctor Baker, Robert Strom i els seus col·laboradors de la Universitat d'Arizona a Amèrica del Nord, malgrat haver aixecat nombroses pólvores entre els astrònoms del món.

Per a poder jutjar millor aquesta valenta teoria, direm que en l'actualitat el clima de Mart és similar al de la nostra estratosfera. La temperatura mitjana és de 50 °C i la pressió és de 10 milibar.

Segons les dades enviades per la sonda “Viking”, fa tres mil milions d'anys va haver-hi inundacions catastròfiques i es van fer famosos canals per l'erosió. Així mateix, s'estima que per a això es van necessitar cabals de 1.000 milions de m³/s ^{per cada} 10 milions d'euros. Però què li va passar a aquella aigua? Es va apilar en capes enterrades, congelades per sempre. A causa de les pressions tectòniques, en un temps (encara que no sabem quan va ser exacte) aquest aigua va tornar a aflorar formant un gran llac. El llac era tres vegades major que el Caspi, però després l'aigua es va evaporar o es va congelar.

Per a Baker i els seus companys això és cert, però no tota la veritat. Observacions astronòmiques indiquen l'existència de zones sedimentàries en relleus similars a les illes i costes. En els cràters creats per l'impacte dels meteorits s'observen restes similars a l'erosió marina.

A més, estudis recents demostren que en el sud de Mart existeix una banquisa similar a la del nostre planeta. Els relleus també suggereixen que han estat similars a les nostres glaceres.

Però si hi ha glacera, també hi ha corrent d'aigua. Aquest aigua es tornaria a evaporar i refredada es convertiria en neu, alimentant novament la glacera. No obstant això, perquè la tesi d'aquests astrònoms nord-americans fos creïble, en Mart havia d'haver-hi climes més càlids que els actuals perquè l'aigua tingués un cicle similar al de la Terra.

El clima temperat va poder estar en Mart gràcies als volcans. D'una banda, van ser bastant calents per a fondre el gel, i per un altre, van llançar gasos carbònics suficients per a produir l'efecte d'hivernacle.

No obstant això, no podia haver succeït tan sols una vegada els relleus que s'observen en l'actualitat i cal pensar que els oceans de Mart van ser periòdics (repetits).

Però els astrofísics “ortodoxos” no estan d'acord. De fet, perquè aquest tipus d'episodis fos cert, els volcans van haver de llançar ingents quantitats de gas.

No obstant això, a l'agost d'enguany la sonda “Observer” ens oferirà molts detalls sobre aquesta hipòtesi i podrem saber si les ones van modelar o no les costes de Martitz a intervals de milions d'anys.