Fotografia en color (i II): imatge i color

1995/06/01 Nogeras, Itziar - Elhuyar Fundazioa Iturria: Elhuyar aldizkaria

• Irudiak/Soinuak

Existeixen tres elements principals per a la detecció del color: la font de “llum blanca” (llum solar i llum de wolframi, per exemple), els materials que absorbeixen unes longituds d'ona i reflecteixen altres (d'aquesta manera es mostra acolorida) i la capacitat de l'ull humà de veure el conjunt de longituds d'ona en l'un o l'altre color.

La “llum blanca” és una mescla de radiacions de diferents longituds d'ona. Si fem passar un raig de llum per un prisma de cristall, veurem els colors que el formen en forma d'espectre o ventall. En un dels costats de l'espectre apareix el blau fosc i en l'altre el vermell. La unió de tots dos dóna lloc a un cercle cromàtic (i en girar el cercle sobre el seu eix es veu en blanc) en el qual cada color forma gradualment un altre. Cada color del cercle és saturat, la qual cosa significa que no té color blanc, negre ni gris.

El cercle cromàtic consta de tres parts principals: vermell, verd i blau. Aquests són colors primaris i es barregen en la proporció adequada per a obtenir la resta de colors. Entre els primaris es troben els colors secundaris: magenta, groc i cyana. Cada primari té el seu secundari en cercle cromàtic (vermell cyana, verd magenta i blau groc).

Cada secundari és una mescla de dos primaris que en barrejar-se dos d'ells donen el primari que tenen en comú (per exemple, el cyana i la magenta donen blau). Aquesta relació entre primaris i secundaris es denomina “sustractivo” i en ella es basa el revelat i positivado en colors, com es veurà més endavant.

Els colors del cercle s'il·luminen afegint el blanc i s'enfosqueixen eliminant. Totes dues operacions redueixen el grau de saturació. Amb el blanc es formen “tons clars” i sense blanc “tons foscos”. Per això, la il·luminació i les propietats reflectores de les superfícies tindran una gran influència en la saturació.

Tot el que s'ha dit fins ara ens ajudarà a comprendre la relació entre colors i la terminologia del color. En la fotografia de colors es parla de colors freds i calents, contrastats, harmònics, forts i forts, per exemple.

Colors freds i calents: Les zones centrals del cercle cromàtic blau al verd són colors freds perquè es relacionen amb les característiques de l'hivern i el gel. L'altre mitjà que va de la magenta al groc és el color fred, ja que inclou els colors que relacionem amb l'estiu i el foc.

Colors contrastats: Els colors formen un contrast contigu, com ocorre amb els tons en blanc i negre. Com més gran sigui la saturació dels colors, major serà la distància en el cercle o major serà el contrast entre els blancs i els negres.

Colors harmònics: Els colors molt relacionats produeixen una sensació d'harmonia, sobretot si tenen tons forts. Per a aconseguir l'harmonia es poden utilitzar colors pròxims al cercle o diversos tons d'un sol color. La llum, les condicions climatològiques, l'exposició i els filtres poden reforçar l'harmonia.

Colors forts: Moltes vegades és millor usar poc color que usar massa. La utilització de colors forts o insaturats enforteix la imatge. La forma més senzilla de desaturar el color és mitjançant la col·locació en l'objectiu d'un plàstic difusor transparent (o qualsevol altre material difusor). En les diapositives, l'excés d'esposión lleva saturació als colors i apareixen tons alts (o clars). L'exposició excessiva tonifica els colors de les llums sobretot, quedant fortes únicament en les ombres. L'exposició insuficient produeix tons baixos (o foscos) i en les llums queden colors forts.

Colors forts: Colors forts o saturats atreuen l'atenció. A vegades poden resultar atractius, però si s'utilitzen en excés poden sobrepassar la imatge. S'ha d'evitar sobretot la sobreexposició en les diapositives i l'exposició insuficient en les negatives si es vol aconseguir colors forts. Els filtres polaritzadors reforcen el blau del cel i redueixen els reflexos que desaturan el color.