"Als Estats Units, crec que la ciència guanyarà el debat sobre l'ensenyament de l'evolució"
"Als Estats Units, crec que la ciència guanyarà el debat sobre l'ensenyament de l'evolució"
Jo vaig estudiar Matemàtiques a Madrid. I quan vaig acabar, no hi havia manera de fer la tesi a Espanya.
En general. Acabàvem de sortir del franquisme, però encara era difícil estudiar... El meu professor Miguel de Guzm ens va dir que ens convindria sortir a l'estranger, a França o als Estats Units. Jo m'agradava els Estats Units, per la NASA… jo volia treballar en la NASA (riures). I vaig anar a Sant Louis, per recomanació de Miguel de Guzm, on vaig passar sis anys.
Després vaig ser a la Universitat Purdue, a Indiana, després a la Universitat de North Western, a Chicago, i després, quan vaig ser a Pittsburgh, vaig arribar a la categoria de professor ajudant, a la primera de la classificació acadèmica. La meva intenció era passar un any o dos anys a Pittsburgh, fins a aconseguir treball a Madrid. Això no va ocórrer mai; als quals van tornar els tractaven molt mal i a mi em tractaven molt bé. Llavors em van donar un lloc fix. I en 1997 vaig decidir que la meva destinació era viure als Estats Units. I viu a Pittsburgh des de 1989.
S'assembla molt a Bilbao. Antigament es dedicava a la fabricació d'acer i existia una gran indústria de fabricació i metal·lúrgia, que després va ser renovada. Ara és una ciutat molt neta. Van canviar radicalment el nucli urbà, igual que han fet aquí amb el Museu Guggenheim, on es van construir molts nous edificis en els anys 70. I ara tota la indústria és la indústria del coneixement. La major empresa és la Universitat de Pittsburgh. És, en definitiva, una ciutat acadèmica. Petit estàndard estatunidenc amb 400.000 habitants. I és una de les ciutats més barates dels Estats Units; comprant un habitatge et queda diners per a poder viure. Bilbao i Pittsburgh estan germanades.
És un tema molt interessant perquè als Estats Units l'educació no està centralitzada. Depèn de cada districte escolar. I encara que en part està regulat per l'Estat, cada districte escolar determina el contingut del currículum.
Alguns Estats dicten normes generals com Texas o Kansas: "no s'ha d'ensenyar l'evolució o les seves teories". La gran independència fa que aquest tipus de coses siguin acceptades en Estats que consideren que la majoria de la gent és religiosa. Crec que és una petita compensació perquè hi hagi molts punts de vista i un nivell d'independència. I crec que anirem avançant a poc a poc i que la ciència guanyarà aquest tipus de debats.
Sí, es necessitarà temps. Però moltes coses s'estan discutint. Per exemple, avui dia s'ensenya l'evolució en la majoria dels llocs; estic segur que en la dècada de 1950 no s'ensenyava en cap lloc. Les religions (allí hi ha molts) controlaven molt més l'educació. Després, en la dècada de 1960, tot es va detenir i es va començar a utilitzar un model dirigit a l'alumne, arribant al sistema actual. Em sembla un sistema molt bo, tant perquè té molta diversitat (cal reconèixer que hi ha escoles bones i dolentes per moltes raons, entre les quals es troben les decisions dels pares) com perquè les classes es paguen a través d'impostos. Aquests impostos són molt alts i per això tenim molt compromís amb les nostres escoles, perquè és la nostra escola, perquè els nostres fills van i paguem. La Junta General de l'Escola, school board, és molt activa. Hi ha grups de pares que donen un punt de vista i uns altres que donen un altre. Jo en una ocasió vaig publicar una gran queixa per un llibre de text matemàtic, que va ser modificat. És a dir, els pares tenen un mecanisme per a poder parlar i funciona bé. És un sistema molt descentralitzat no sols a nivell estatal, sinó també a nivell de districte escolar.
Per exemple, l'educació a distància és alguna cosa que no hem solucionat del tot. Què és anar a la universitat? Si es tracta de rebre un curs de Física i realitzar alguns exàmens, tal vegada no sigui necessari acudir al campus. Però jo crec que la universitat és una mica més. Als Estats Units els estudiants viuen en la pròpia universitat, una activitat que dura 24 hores al dia. Llavors no sabem fins a quin punt aquesta activitat es desenvoluparà en l'educació a distància. Hi ha qui diu que no cal gastar diners per a fer edificis, i uns altres diem que no, que la universitat és una mica més que cursos.
L'educació a distància té gran importància per als qui no poden anar físicament a la universitat. En l'actualitat, es pot donar material d'estudi a qualsevol persona, per exemple si és sorda o cega. La tecnologia permet que aquest material estigui disponible per a qualsevol persona. Però és una qüestió que hem de resoldre, com la de la Universitat de Phoenix. Es dedica a l'educació a distància i té més alumnes que qualsevol altra universitat estatunidenca. I és una universitat for profit; les universitats són entitats sense ànim de lucre, però és una universitat amb ànim de lucre.
En física gairebé totes les energies són quadràtiques. L'energia sempre és funció quadràtica d'una velocitat (per exemple, el quadrat de la velocitat per la massa). I en buscar el mínim d'energia, el laplace genera una equació lineal. Llavors es realitza el càlcul clàssic de les variacions i s'obtenen solucions. Això funciona correctament quan estàs analitzant petites pertorbacions. Però, què passa amb materials que tenen un comportament elàstic o plàstic, per exemple? Es tracta de grans pertorbacions que el laplace no resol bé. Les energies no són quadràtiques. En les equacions la velocitat apareix amb una potència igual o igual a cinc o a tretze. Per exemple, en l'equació que descriu el moviment de les glaceres apareix la velocitat al 3/4... És a dir, que en la potència no apareix el número 2! Llavors, l'equació resultant de l'anàlisi de Laplace no és lineal. És un altre món, un altre fenomen. Vaig tenir molta sort perquè investigé aquest tema en la meva tesi i després es va posar de moda el tema. En els últims dos anys, per exemple, he treballat en la cerca de la interpretació d'aquestes equacions a través de la teoria de jocs.
La teoria dels jocs és una teoria matemàtica dels jocs, es pot dir que és una teoria no lineal de la probabilitat. La probabilitat en situacions normals es refereix al laplacés. Però si la probabilitat no és lineal, cal utilitzar la teoria de jocs. Per exemple, en els escacs, si juguem com sempre, normalment guanyarà el millor jugador. Però imagina't que tirem una moneda abans de cada jugada; si surt la cara, tu la moves i si surt la creu, jo. Si a continuació surten tres cares mat. Es tracta d'un joc totalment diferent, en el qual el jugador ha d'analitzar la probabilitat de guanyar amb la moneda. És molt interessant, el millor jugador no té més opcions que la resta, perquè és un altre joc. Els jocs que separen torns mitjançant un procés aleatori generen equacions no lineals. De fet, es poden crear totes les equacions mitjançant un joc. Això és el que estic intentant entendre. És un repte per a uns anys.
Buletina
Bidali zure helbide elektronikoa eta jaso asteroko buletina zure sarrera-ontzian