Vaixells enfonsats: memòria submarina

2007/09/01 Egüés Ergialde, Maider - Elhuyar Zientziaren Komunikazioa Iturria: Elhuyar aldizkaria

• Historia
• Giza zientziak

No fa falta anar a doll llunyans exòtics per a trobar vaixells enfonsats. En la nostra costa hi ha alguns. A diferència del galeón anglès Sussex, excavat per l'empresa americana Odissey, en els nostres vaixells enfonsats no s'han trobat milers de monedes d'or i plata… i no són tan espectaculars com el Titanic. No obstant això, estan en les nostres costes i el seu valor va més enllà de la seva modesta aparença.

Badia de la Petxina

Una important estació de la ruta dels vaixells enfonsats és la badia de la Petxina. Milers de persones viatgen tots els anys, durant l'estiu, en la Petxina de Sant Sebastià, xipollejo de plistis... però segurament pocs sabran que en aquestes aigües, uns metres més a baix, hi ha restes de diversos vaixells antics. Segons dades de la Societat de Recerca Submarina INSUB de Sant Sebastià, el fons marí de la Petxina alberga restes de deu vaixells. Entre ells destaquen el “vaixell dels rellotges” i el “vaixell dels fleixos”.

El 'Vaixell dels rellotges' es troba a nou metres de profunditat, a l'altura dels rellotges de la Petxina... d'aquí el seu nom. En 1999 es va realitzar un estudi exhaustiu de l'envàs i es va comprovar que només es conserva una cinquena part de l'estructura total, faltant proa i pop, quedant només algunes peces de fusta del casc. No obstant això, han estudiat com aquestes peces estan assemblades unes d'altres en el XVI. i XVII. que és entre segles. No obstant això, el context arqueològic no està format únicament pels trossos de fusta del vaixell... d'aquest context forma part també el pic de cants que cobreix tot el vaixell. La recerca ha descobert que tots aquests esculls eren el llast del vaixell. L'objectiu d'aquest llast era evitar que els vaixells surin massa en l'aigua quan circulaven amb poca càrrega. Quant a la càrrega que portava l'envàs, no han trobat res.

L'altre és 'el vaixell dels fleixos'. L'associació INSUB coneix aquest vaixell des de principis dels anys 70. Es troba enfonsada en la barra d'entrada a la badia, aproximadament a l'altura de l'Aquarium. Es troba a catorze metres de profunditat, i quan ho van descobrir se li va posar el nom de pedres d'afilat i fleixos de ferro forjat, perquè només li quedava càrrega.

Els tècnics arqueòlegs consideren que aquesta càrrega era de ferrerías pròximes. De fet, el ferro més comercialitzat en el XVIII era el fleix. En el segle XX. Posteriorment, aquest ferro s'utilitzava en els tallers de forja associats a les drassanes. De l'estructura de l'envàs no queda res… no hi ha cap rastre de trossos de fusta. S'ha dissolt per la força de la mar, però també pel cuc Teredo navalis... aquest cuc menja tota la fusta que no està sota la sorra.

Però per què es van enfonsar els dos vaixells? En el cas del “vaixell dels fleixos” es descarten la hipòtesi de la catàstrofe o la bolcada del vaixell. El fet que els embalums de fleix i els queixals estiguin consecutius i contigus fa pensar que el vaixell es va enfonsar pel seu compte a causa d'una mala maniobra. En el cas del “vaixell de rellotges” és més difícil dir. S'han trobat cendres en el fons marí, per la qual cosa pot haver estat enfonsat per un incendi o per una tempesta.

Si a algú se li ocorregués la curiositat d'anar a veure les restes de dos vaixells, no trobaria res, ja que fa uns anys van decidir cobrir-se de graves per a protegir el conjunt arqueològic que formen els residus.

Cinc llanxes en la ria d'Orio

Si ens dirigim cap a l'est de la costa donostiarra, Orio és la següent aturada en el recorregut dels vaixells enfonsats des de la costa donostiarra cap a l'est.

Històricament, la ria d'Orio ha estat un camí important per a la navegació comercial i, per tant, testimoni de nombrosos enfonsaments. Els treballs de dragatge freqüent del fons de la ria per a la seva neteja han donat lloc a l'aparició de la primera llanxa en 1992.

Quan els INSUB van rebre l'avís del descobriment, es van enfonsar ràpidament per a investigar. Es van realitzar cinc-cents hores d'immersió i es van prendre 800 fotografies, que no eren més que el principi. Fins a l'any 2003 van aparèixer restes i càrregues d'altres quatre llanxes, totes elles XVI. i XVIII. fins a segles. La càrrega estava composta per lingots de ferro i mineral de ferro, mentre que les restes de les llanxes constituïen unes dues-centes peces de fusta. Tots els vaixells es van denominar Orio: Orio I, Orio II, Orio III, Orio IV i Orio V .

Immersos en l'aigua, els tècnics de l'INSUB van passar moltes hores investigant l'estructura de cada envàs, dibuixant la disposició original de cada peça i etiquetant totes les peces. D'altra banda, mitjançant GPS, es va registrar la ubicació exacta de cadascuna de les embarcacions.

En 2003 els arqueòlegs van rebre una trista sorpresa: En el marge esquerre del riu Oria s'estava construint una nova andana, molt prop de l'antiga llanxa d'Orio IV. Davant el perill, els responsables de les obres van ser avisats per INSUB, però va ser un desastre… la nova andana va atropellar la barca. Un terç d'ella va quedar sota l'andana per sempre. Els arqueòlegs es van posar al foc. Vestits de neoprè, van prendre la cambra d'aigua i de seguida van fotografiar a Orio IV, atrapat sota l'andana. La foto va ser enviada a la UNESCO i el seu president, en veure-la, va decidir denunciar-la en una publicació especial de la institució, en contraportada.

Els INSUB van decidir deixar de costat l'empipament i continuar amb el treball emprès. El següent pas era treure de les aigües les peces de cinc llanxes i la càrrega dispersa en el fons marí. Durant aquest treball es van trobar amb diversos objectes. Al costat de la llanxa Orio II es va trobar una gerra d'estany, probablement per a guardar el vi. Després de les recerques, conclouen que la gerra data de 1510.

En Orio IV es van trobar entre les fustes restes d'una sabata. La sabata va ser enviada al Canadà per al seu estudi i com a gerra de vi, el XVI. Diuen que és de segle. Ara aquesta sabata està sent restaurat. Una vegada extretes les 200 peces de Txalupe del fons de la mar, totes van ser traslladades a la ferrería d'Agorregi en Aia. En l'actualitat es conserven submergits en les tolles de la zona. Han d'estar així per a poder conservar-se, perquè després de tant de temps l'aigua s'ha convertit en el medi natural d'aquestes peces. Si es deixessin fora de l'aigua es contraurien.

Després d'analitzar la tipologia dels pots s'ha arribat a la conclusió que tots són patachas. Aquest tipus d'embarcacions s'utilitzava per a transportar mineral al llarg de la costa, però també arribava fins a les ferrerías, ja que en tractar-se de llanxes de petit zinc, podien circular pels rius. En els guals els carros de bou els esperaven per a recollir el mineral de ferro i portar-los fins a les ferrerías.

El tresor d'Urbieta

Sense sortir de la costa cantàbrica, la ria de Guernica és la ubicació d'un altre "tresor".

La ria de Guernica ha estat al llarg de la història un dels camins més importants i antics de la navegació fluvial del País Basc. Gràcies a la gran profunditat de la ria, els vaixells han pogut accedir fàcilment des de la mar fins a Guernica, superant els 6 quilòmetres que separen la costa dels terrenys de l'interior.

Al juliol de 1998, durant les obres de canalització de la ria de Guernica, una excavadora es va trobar amb diversos trossos de fusta sota una capa de fang de quatre metres, en una zona anomenada Urbieta. Eren restes d'un recipient. L'Ajuntament de Guernica va ordenar la paralització de les obres i la realització d'un estudi arqueològic. Els científics van començar a treballar i les anàlisis del radiocarbono van donar un resultat impactant: l'envàs era de 1450, abans del descobriment d'Amèrica. Així van descobrir, per casualitat, el vaixell més antic d'Euskal Herria.

Per la seva importància van decidir treure l'envàs dels fangs per a recuperar-lo. Va estar tres anys en una pila, una mescla d'aigua desmineralitzada i ceres líquides. L'objectiu era substituir progressivament l'aigua absorbida per la fusta per la cera líquida. D'aquesta manera, les peces conservarien el volum i la forma original una vegada seca.

Una vegada analitzada l'arquitectura del vaixell, els arqueòlegs van veure que era construïda amb un sistema superposat. Aquest sistema té el seu origen a Escandinàvia, des d'on es va estendre a altres països de l'Atlàntic durant l'Edat mitjana. Creuen que va arribar a la costa basca des d'Aquitània. El vaixell, originàriament, tenia 12 metres d'eslora i 4 metres de manga, i per a recórrer la costa i els rius se servia de veles i rems.

El vaixell més antic del País Basc va ser exposat al públic per primera vegada fa un any i actualment es troba exposat en el Museu Marítim de Bilbao.