Som massa eficients?
2015/01/01 Galarraga Aiestaran, Ana - Elhuyar Zientzia Iturria: Elhuyar aldizkaria
Tenint en compte l'expansió i creixement que ha experimentat des del seu naixement, no és possible negar l'èxit de la nostra espècie. Ha estat capaç d'adaptar-se a tots els hàbitats i ha demostrat una enorme capacitat per a explotar els recursos locals i condicionar l'entorn. Així, ha transformat el planeta més que qualsevol altre ésser viu.
No obstant això, el creixement i l'explotació desproporcionada dels recursos han produït efectes negatius significatius com la pèrdua de biodiversitat, el canvi climàtic, les guerres i migracions cap a recursos (energia, aigua, aliments), la pobresa i la discriminació...
Per a fer front a aquesta situació, a més de les mesures adoptades pels individus i els responsables locals, les institucions internacionals han posat en marxa importants projectes com els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, la Conferència Mundial de Drets Humans, el Conveni de la Biodiversitat, l'Agenda 21 i el Protocol de Kyoto.
Totes elles, per la seva bona intenció, no han complert els seus objectius. Entre les causes del fracàs, la majoria dels experts destaquen dos. D'una banda, la falta de compromís de determinats països i, per un altre, el fet que els litigis que es pretenen resoldre no estiguessin relacionats entre si. Com a conseqüència, els projectes han quedat curts.
Per a l'investigador de la Universitat de Hawaii, Camilo Mora, no obstant això, entre les raons per les quals s'ha fallat hi ha una que pràcticament ningú esmenta, més encara, per a Mora la raó principal és la negativa a proposar solucions a la població per a prendre mesures. Lidera el Laboratori Camilo Mora per a investigar la relació entre l'activitat humana i la biodiversitat i exposa la seva opinió en un article publicat recentment en la revista Ecology and Society (Revisiting the environmental and socioeconomic effects or population growth: a fonamental but fadding issue in moder scientific, public and political clcires).
No són només paraules d'un expert; les dades d'organismes internacionals i d'investigadors independents confirmen el que s'ha dit per Mora. Mentre el nombre d'espècies amenaçades augmenta, la nostra espècie no deixa de créixer. És més, en les últimes dècades ha accelerat el ritme de creixement: Hem passat de 1.000 milions en 1800 a 7.000 milions i, segons estimacions de l'Organització de les Nacions Unides (ONU), en 2050 arribarem a 9.600-12.300 milions amb una probabilitat del 80%. Els recursos, per part seva, són limitats i no es reparteixen per igual entre tots, prova d'això és que actualment més de 1.000 milions de persones sofreixen pobresa extrema i fam.
Creixement continu
En les seves prediccions anteriors, els experts van coincidir que la població aconseguiria en aquest segle prop dels 9.000 milions, moment en el qual s'estabilitzaria. Ara la previsió de l'ONU ha anul·lat els càlculs anteriors. De fet, ha anunciat una probabilitat del 70% de no estabilitzar la població en aquest segle.
L'ONU espera que el major creixement es produeixi a Àfrica, ja que espera quadruplicar la seva població (dels 1.000 milions actuals a uns 4.000 milions). Espera menys canvis en altres parts del món. Àsia, per exemple, compte en l'actualitat amb 4.400 milions d'habitants i preveu que una vegada aconseguits els 5.000 milions l'any 2050, la població començarà a perdre. Amèrica del Nord, Europa, Amèrica Llatina i el Carib continuaran amb menys de 1.000 milions d'habitants cadascun.
Davant això, Mora creu que la preocupació per la sobrepoblació és, en general, massa “difusa” i que les institucions no li donen la importància suficient. Per exemple, denúncia en l'article que l'Organització Intergovernamental per al Canvi Climàtic (IPCC) a penes esmenta aspectes com el creixement poblacional o la planificació familiar. Les autoritats tampoc consideren l'excés de població i la planificació familiar a l'hora de proposar mesures per a millorar la salut i el benestar de la població.
Segons Mora, “és molt probable que la superpoblació estigui fora de l'agenda científica, en part perquè la gent sap poc sobre el tema i no té molt interès”. A més, aporta dades que demostren que l'interès s'ha anat reduint: Als Estats Units, en 1992, el 68% de la població considerava que el creixement de la població era un problema urgent, l'any 2000 tan sols el 8%, i en les últimes enquestes ni tan sols apareix. “Desgraciadament, l'interès limitat de la gent porta amb si una iniciativa política limitada”, afirma Mora. Prova d'això és que el percentatge de subvencions internacionals destinades a la planificació familiar ha disminuït del 55% al 5% entre 1995 i 2005.
D'una banda, la falta d'interès pel tema i la disminució de les subvencions a projectes de planificació familiar, i d'altra banda, el creixement de la població als països en vies de desenvolupament, fan que Mora no creu que la població mundial s'estabilitzi de manera espontània. A més, adverteix que el creixement de la població no se circumscriu als països en vies de desenvolupament: assenyala que més d'un candidat que es va presentar en les eleccions a la presidència estatunidenca tenia entre 5 i 7 nens. “Això demostra que el problema no és només dels països en vies de desenvolupament, sinó que les causes profundes no són només la pobresa i la falta d'educació”.
De fet, s'ha demostrat en molts llocs que a mesura que s'eleva el nivell educatiu i, sobretot, a mesura que s'aconsegueix l'escolarització de les noies, augmenta l'edat del seu primer embaràs i disminueix la natalitat. Per a Mora, tanmateix, això no és suficient per a limitar el creixement de la població, i prova d'això és la tendència dels rics polítics estatunidencs. Mora creu que la religió pot influir en això: Als Estats Units, a partir de la dècada de 1970, la confiança en la ciència ha disminuït, sobretot entre els qui acudeixen a l'església amb freqüència. A això se suma el nacionalisme, que sembla que temen que, amb pocs nens, el país perdi la seva capacitat militar i tecnològica. Per tant, les raons per les quals es desestima el creixement de la població són més profundes del que es preveu i difícils de canviar.
Conseqüències de l'excés
Per a combatre l'escepticisme amb la superpoblació, Mora ha destacat les seves conseqüències, des de la desocupació fins a la pèrdua ecològica. Per exemple, en la dècada vinent faltaran 640 milions de llocs de treball a tot el món, segons l'Oficina del Cens dels Estats Units. El deute públic també serà un problema. Quant al benestar, no hi ha dubte que el ràpid creixement de la població només perjudica: afavoreix l'extensió de malalties infeccioses, augmenta el nombre de treballadors sexuals, afavoreix les migracions, genera desequilibris socials... D'altra banda, l'esgotament dels recursos també tindrà conseqüències dramàtiques.
A més d'aquests aspectes que ens afecten directament les persones, Mora també ha esmentat dues qüestions que afecten la resta d'éssers vius: la catàstrofe ecològica, directament relacionada amb l'esgotament dels recursos i el canvi climàtic. Una frase resumeix perfectament l'opinió de Mora: “la solució definitiva no sols implica una menor petjada ecològica, sinó també una menor petjada o petjada”. És a dir, que cal reduir també els que deixen petjada.
Precisament recentment ha publicat el seu últim informe, el cinquè, l'Organització Intergovernamental per al Canvi Climàtic (IPCC). Per a l'elaboració de l'informe, experts internacionals independents han analitzat més de 30.000 recerques els efectes de les quals són clars: l'home influeix directament en el canvi climàtic i si no es deté, els danys seran greus, generalitzats i irreversibles, tant en les persones com en els ecosistemes.
Entre les nombroses dades que han portat a aquesta conclusió, els ponents han matisat que la majoria dels afectats no han estat els principals causants del canvi climàtic. De fet, fins fa poc la població de països no industrialitzats està sofrint les conseqüències més greus del canvi climàtic.
A més de recollir dades i extreure conclusions, l'IPCC ha emès recomanacions per a frenar el canvi climàtic. Objectiu: Aconseguir en el món una temperatura 2 °C superior a la de l'inici de la industrialització, en el XXI. A la fi del segle XX. Això suposaria una reducció d'emissions de gasos d'efecte d'hivernacle del 40-70% per a l'any 2050 i del 100% per a l'any 2100. Per a aconseguir-ho, diuen que les mesures han de ser de tots els nivells, és a dir, dels locals als globals, i de dos tipus, que busquen adaptar-se a la situació i que tenen com a objectiu reduir les emissions.
No obstant això, entre les recomanacions no s'esmenta la necessitat o no de frenar el creixement de la població. Per tant, per als quals comparteixen la visió de Mora, és molt probable que les recomanacions de l'IPCC no siguin suficients per a fer front al canvi climàtic.
Tenir menys solució?
Però, tenint en compte tot l'anterior, és realista demanar mesures per a limitar la població? Ibon Galarraga, subdirector del BC3 per a la recerca del canvi climàtic, està en negatiu. Fins i tot reconeixent que la superpoblació és un dels principals factors que incideixen en el canvi climàtic, la possibilitat d'implantar polítiques de reducció de població genera molts dubtes: “No em sembla realista i a més èticament tampoc és acceptable. Què hem de fer: demanar als habitants dels països en desenvolupament que tinguin un sol nen, com la Xina? O hem de dir als africans que no inverteixin en salut? XIX. Des del segle XX sabem, de la mà de Malthus, que el creixement poblacional pot ser un problema de desenvolupament, però totes les polítiques posades en marxa fins avui per a frenar aquest creixement han fracassat”.
És més, segons un estudi publicat recentment en la revista PNAS, reduir la població no és una solució eficaç per a solucionar els problemes mediambientals. Aquest estudi, publicat per investigadors de la Universitat d'Adelaide (Human population reduction is not a quick fix for environmental problems), assenyala cinc tipus de danys humans al medi ambient: transformació del sòl a través de l'agricultura, la silvicultura i l'urbanisme; caça i pesca; introducció d'espècies estranyes; contaminació i canvi climàtic. A tots ells se suma la interacció entre ells.
Afirmen que la pressió sobre el medi ambient es veuria reduïda si la població és menor i consideren imprescindible una anàlisi crítica per a estabilitzar la grandària de la població. Els investigadors creuen que no es pot dir quina és la mesura més adequada, ja que depèn dels avanços tecnològics i sociològics, però, igual que Mora, creuen que la superpoblació s'ha vist afectada i que les mesures que s'han proposat fins ara han fallat.
Així, s'ha calculat la grandària de la població l'any 2100 en funció de les diferents circumstàncies. Per exemple, la implantació d'una política monoparental a tot el món suposaria que l'any 2100 la població seria similar a l'actual, mantenint la tendència de la mortalitat. I si a mitjan segle es produís una catàstrofe i en 5 anys es produïssin 2.000 milions de morts, la població a la fi de segle seria de 8.500 milions.
És a dir, ni una planificació familiar extrema ni una catàstrofe serien efectives per a reduir la població. Per tant, s'ha arribat a la conclusió que és més adequat prendre altres mesures en benefici del medi ambient. Entre ells es troben la minimització de la petjada ecològica a través d'innovacions tecnològiques i socials, el disseny de vies clares de protecció d'ecosistemes i espècies, la reducció del consum i el tractament de la grandària de la població com a qüestió de llarg termini.
No obstant això, adverteixen que tot això no ha de ser una excusa per a no intentar reduir la fecunditat: “D'aquesta manera es poden evitar milions de morts a mitjan segle i, probablement, l'Homo sapiens es quedarà amb un planeta més habitable”.
