Apendicitis, dolor poc greu
2002/04/14 Mendiburu, Joana - Elhuyar Zientziaren Komunikazioa
El sofriment i l'angoixa són les causes dels mals de ventre que impedeixen estar dempeus. Entre els 10 i els 30 anys és habitual que l'apèndix sigui el responsable d'aquests mals de ventre. Més ben dit, apèndix inflamat, apendicitis.
L'apèndix és una prolongació del cec –part inicial de l'intestí gros– de 9-10 centímetres de longitud. L'apendicitis és una inflamació de l'apèndix, severa o crònica. Com ja s'ha indicat, l'apendicitis estricta sol durar entre 10 i 35 anys, i no es pensa que siguin casos aïllats. Diuen que per a l'extracció de l'apèndix cal passar del 7 al 12% de la població. Afecta tant a dones com a homes en la mateixa proporció, excepte en l'adolescència. En aquest interval d'edat, el nombre d'homes afectats per l'apendicitis és el doble que el de les dones.
Encara no es coneix la causa de l'apendicitis aguda, però sembla ser que es produeix quan les matèries fecals, paràsits o tumors obstrueixen la ploma de l'apèndix. En els nens, l'apendicitis també es deu a la hipertròfia limfàtica, és a dir, a l'augment de grandària limfàtica com a conseqüència de l'excessiu desenvolupament dels components. Com a conseqüència de l'obstrucció, es produeix una hipertensió que produeix una sèrie d'efectes dolorosos com a dificultats en la circulació venosa i arterial, invasió bacteriana, inflamació del teixit limfàtic i, en el pitjor dels casos, perforació. Lamentablement no hi ha mesures preventives.
Dels primers símptomes a quiròfan
Els símptomes que prediuen l'apendicitis són molts, però en tots els casos l'únic que apareix és el dolor del budell. Inicialment el dolor es produeix al voltant del melic i s'estén a la part inferior dreta de l'abdomen. La intensitat del dolor canvia amb el moviment, per exemple en tossir augmenta i també en respirar profundament.
D'altra banda, també solen ser la falta d'apetit i les ganes de vomitar. Dos terços dels malalts d'apendicitis han sentit ganes de vomitar. La carn de boví no és tan rica en pacients, i la majoria de les vegades és en nens. La febre també és un símptoma d'apendicitis, però no és molt alta
El metge treu una mostra de sang per a detectar l'apendicitis i la porta al laboratori per a predir si hi ha inflamació o infecció. De fet, l'apendicitis augmenta el nombre de glòbuls blancs. Mentre duri l'examen, el nen no ha de menjar ni beure res perquè estigui preparat per a la intervenció quirúrgica si l'examen el requereix. També és convenient realitzar un estudi d'orina per a assegurar que els responsables del dolor no són ronyons o vesícules.
L'ideal és operar-se immediatament després dels primers símptomes, i la veritat és que el dolor és agut i no triga massa a acudir al metge. L'apèndix s'elimina de les petites obertures que es realitzen en la part inferior de l'abdomen. La recuperació es fa relativament aviat i encara que els primers dies cal cuidar l'alimentació, a poc a poc torna a la dieta. És important que el pacient estigui assegut en la cadira, fins i tot caminar el màxim possible, encara que al principi sigui bastant dolorós. Si el malalt és un nen, tornarà a la ikastola poc després de tornar a casa, però no podrà fer esport durant un parell de mesos.
Si l'apèndix s'ha trencat, cal obrir més per a sortir. Pot produir-se una peritonitis (inflamació de la cavitat abdominal) que es cura amb antibiòtics durant deu dies.
A més, si ens fixem en la història, s'observen intervencions molt més doloroses i perilloses. El cirurgià britànic Claudius Amyan va realitzar la primera intervenció d'apendicitis en 1875, sense anestèsia. Segons els testimoniatges del cirurgià, "per a mi la intervenció va ser tan dolorosa com complicada per al malalt". Va veure a l'apèndix perforat mentre operava una hèrnia. El malalt –miracle– es va curar.
Deu anys després, en 1886, l'anatomista patòleg de Reginald Fitz Harvard va publicar dades sobre un estudi realitzat amb 500 morts per apendicitis. En ell es considerava l'apèndix responsable de l'abscés i de les peritonitis, però Fitz no era un cirurgià, per la qual cosa només alguns joves van valorar aquestes conclusions. Un d'aquests joves va ser George Thomas Morton, fill d'un dels pioners de l'anestèsia, i el 27 d'abril de 1887, a Filadèlfia, va operar amb èxit a un jove de 26 anys.
Quina és la funció de l'apèndix?
Encara que encara no s'ha aclarit si l'apèndix compleix actualment alguna funció, la hipòtesi més estesa és que es tracta d'un residu heretat dels nostres avantpassats. Els mamífers herbívors presenten intestins més llargs que els carnívors, ja que les verdures s'assimilen més fàcilment que la carn. Els avantpassats més antics de l'ésser humà tenien sobretot una dieta herbívora, però quan es van establir en zones obertes es creu que cada vegada es va començar a menjar més carn. Segons s'esmenta en el llibre 'L'espècie triada' de Juan Luis Arsuaga, aquests canvis van ocórrer fa uns 2,5 milions d'anys. Es van produir tres canvis relacionats (no és clar en quina ordre es van produir): canvi de dieta, escurçament intestinal i augment del cervell. De fet, l'energia necessària per a mantenir un cervell major es compensava d'alguna manera amb l'estalvi que s'obtenia en tenir un intestí més curt. Per tant, sembla que l'apèndix és la resta de l'època en què els nostres avantpassats tenien intestins més llargs.
Però hi ha altres hipòtesis. L'apèndix és molt ric en teixits limfàtics i, segons una hipòtesi, exerceix un paper important en el desenvolupament de l'embrió. En concret, alguns científics creuen que participa en la defensa immunològica, en la creació de cèl·lules limfocitàries amb funció defensiva enfront dels microorganismes.
Publicat en 7K.
Gai honi buruzko eduki gehiago
Elhuyarrek garatutako teknologia
