Hi ha aigua, però poc útil!

2001/05/06 Mendiburu, Joana - Elhuyar Zientziaren Komunikazioa

• Ekologia
• Ingurumena

Es diu que l'aigua és or blau i no és per a menys, perquè en lloc d'apagar el foc encén en molts llocs. Una de les claus de la guerra entre Israel i Palestina, la causa fonamental de la misèria a Àfrica... Una persona consumeix entre 200 i 250 litres d'aigua al dia, el 70% de l'aigua utilitzada es destina al reg, les fàbriques també necessiten grans quantitats...

Es necessita per a tot i a més de bona qualitat.

En la Terra s'ha pogut estimar la presència de 1,34 milions de km3 d'aigua. Si tot fos assequible i de bona qualitat, suficient i àmpliament per a tots els habitants de la Terra. No escoltaríem una vegada i una altra, sobretot a l'estiu, que hi ha poca aigua i que cal reduir el consum. Però cal tenir en compte que només el 2,5% de l'aigua de la Terra és aigua dolça i que està atrapada en el gel 3/2 d'aquesta quantitat. Per si no fos prou, el 20% de la quantitat que forma part del cicle de l'aigua no és accessible i el 3/4% restant cauen en un moment i en un mal lloc, provocant inundacions, per exemple. Queda així clar que hi ha aigua, però no sempre del lloc, moment i qualitat que l'ésser humà necessita.

Bé, si el problema és trobar aigua de bona qualitat, tenim àmplies mars i oceans; hem dissenyat un sistema per a dessalar l'aigua de la mar, i ja està! Han acabat tots els problemes d'escassetat d'aigua! Està ben pensat, però desgraciadament el problema de l'escassetat d'aigua no se soluciona amb tanta facilitat.

Des de fa temps, enginyers i tècnics han tractat de desenvolupar sistemes de potabilització de l'aigua de la mar, però de moment no sembla que hagin aconseguit dissenyar un sistema totalment útil. Cal tenir en compte que l'aigua de mar no és l'aigua de l'aixeta i l'aigua que obtindríem barrejant la sal en un got. L'aigua de mar està composta per 65 elements i, una vegada separada l'aigua i la sal, és imprescindible un tractament posterior que el faci potable. Procés llarg i, sens dubte, massa car per als països més pobres.

Actualment existeixen en el mercat dos sistemes de dessalació d'aigua. La més antiga XX. És de principis del segle i, com en moltes altres ocasions, el procés industrial calca el que fa la naturalesa. En bullir l'aigua de la mar, el vapor es refreda en contacte amb una superfície freda i es converteix en aigua dolça. La segona tècnica, que requereix menys energia, és l'osmosi inversa. És a dir, en una alta pressió, l'aigua de la mar es filtra per diverses membranes fins a convertir-la en aigua potable.

Tots dos són sistemes ben pensats, però, desgraciadament, per als països que més ho necessiten, no són gens apropiats a causa de l'existència d'un grup de treballadors especialitzats, instal·lacions costoses i alts costos de funcionament.

D'altra banda, encara que aquests sistemes fossin aplicables des del punt de vista econòmic, l'eliminació de la sal en l'aigua de la mar podria causar importants danys ecològics, ja que no desapareixeria. El nivell medio de salinitat de l'aigua de mar és del 3,5%. Això suposa aproximadament 35 g de sal mineral en un litre d'aigua. Per a aconseguir un litre d'aigua potable, a la mar o al subsòl, caldria tirar altre o dos litres d'alta salinitat, la qual cosa pot provocar un desequilibri significatiu.

Es pot pensar que l'aigua d'alta concentració pot diluir-se en la mar, però com sempre, les coses haurien de fer-se amb moderació. En cas de vessar-se al sòl, el problema seria encara més greu, ja que l'aigua subterrània salinaría, la qual cosa tindria greus conseqüències per a la fauna, la flora i la fertilitat de la terra. L'ideal seria utilitzar aquest sistema com a complement i no com a sistema principal. Lamentablement, tal com s'ha comentat anteriorment, les inversions d'aquestes instal·lacions són excessives per al seu ús exclusiu com a sistemes alternatius.

Mesurar l'ús de l'aigua

Com es pot observar, encara que s'aconseguís la dessalació de l'aigua de la mar, sorgirien nous problemes que obligarien a aprendre a consumir menys. Sembla que les grans empreses del mercat de l'aigua també estan a punt de prendre aquest camí. Entre els seus projectes destaca la reutilització de l'aigua utilitzada, més prioritària que la cerca de sistemes econòmics per a potabilitzar l'aigua de mar. Potser a les ciutats més grans caldria instal·lar dues canonades de distribució d'aigua, una que dissipa l'aigua potable i una altra que transporti l'aigua més bruta, per exemple, útil per a netejar els carrers.

En definitiva, per a què es dissenyaran els sistemes de potabilització de l'aigua de la mar quan els abocaments de les canonades siguin incomptables en pobles com el Caire? Quan particulars, agricultors o empresaris no donen importància als abocaments?

En molts pobles les pèrdues en la xarxa de distribució són enormes, la neteja i el reciclatge de les aigües brutes no es realitza cap assaig, l'escassetat d'aigua es tracta de cobrir amb aigua remota... En el camí cap al desenvolupament sostenible encara hi ha molt a fer, i més que res, es necessitaran els plans de gestió adequats: sistemes de reg per degoteig en l'agricultura, mesurar bé quines són les necessitats reals, utilitzar local...

En la mesura que sigui possible, deixem l'aigua de la mar com a tal, ja que amb els abocaments de petroli es produeix un desequilibri suficient.

Publicat en 7K