Svante Augusto Arrhenius

1993/01/01 Azkune Mendia, Iñaki - Elhuyar Fundazioa Iturria: Elhuyar aldizkaria

• Biografiak

El 19 de febrer de 1859 va veure per primera vegada la llum d'aquest món en la localitat sueca de Wijk, al costat de la Uppsala. Va aprendre a llegir als tres anys sense que ningú li ensenyés i es va destacar des de petits a l'escola.

Va estudiar en la Universitat d'Uppsala com es filtrava l'electricitat en dissolucions. Faraday va publicar les lleis de l'electròlisi que considerava que l'electricitat havia de tenir petites partícules. Es van esmentar els ions, però ningú va explicar degudament la naturalesa dels ions.

Arrhenius va considerar que les substàncies que conduïen corrent elèctric dissoltes en l'aigua, com el clorur sòdic o la sal, eren electròlits i no conduïen corrents. A més, entre els quals eren electròlits i els que no ho eren, existia el problema del punt de solidificació de l'aigua. La dissolució d'una substància en aigua redueix la temperatura de solidificació de l'aigua en funció de la quantitat dissolta. Com més substàncies es dissolen, més baixa és la temperatura de solidificació.

Però per a algunes substàncies la disminució de la temperatura era inversament proporcional al pes molecular. En un litre d'aigua es dissol un gram de sacarosa o un gram de glucosa, en el cas de la sacarosa la meitat de baixada de temperatura. Atès que la grandària de la molècula de glucosa era la meitat que el de la de la sacarosa, en un gram de glucosa hi havia dues vegades més molècules que en un gram de sacarosa.

Aquest comportament de reducció de la temperatura de solidificació era el mateix que amb els electròlits? En una quantitat determinada de clorur de sodi existia un nombre fix de molècules i es va calcular la disminució de la temperatura de solidificació, però registraven el doble de baixada de temperatura. Arrhenius va explicar llavors que cada molècula de clorur sòdic en entrar en l'aigua es divideix en dues partícules (una sòdica i una altra clorosa). L'ió sodi carregat positivament i l'ió clor carregat negativament presenten característiques diferents als àtoms sense càrrega.

Aquesta visió era revolucionària en aquella època perquè consideraven impossible als àtoms carregats elèctricament. Per això, la teoria d'Arrhenius va ser considerada per molt pocs en publicar-la en la seva tesi doctoral en 1884. El jurat, a més, va atorgar la nota més baixa que hi havia a la tesi perquè no creien en ella. Afortunadament Van’t Hoff i Ostwald, preocupats per la nova teoria, van treballar al costat d'Arrhenius.

En 1889 Arrhenius realitza una nova aportació a la Química Física. Va estudiar com augmenta la quantitat de reacció en funció de la temperatura. Va suggerir que les molècules necessitaven energia d'activació per a reaccionar.

Quan en 1890 Thomson van descobrir l'electró i Becquerel la radioactivitat, les teories iòniques d'Arrhenius van ser acceptades. En 1895 va ser nomenat professor de la Universitat d'Estocolm i en 1903 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Química per la seva tesi doctoral de tan poc èxit.

En 1905 va ser nomenat director de Química Física de l'Institut Nobel, càrrec que va durar gairebé fins a la seva mort.

Arrhenius després es va ocupar dels misteris de la ciència. En el seu llibre Worlds in the Making (Formació de Mons), publicat en 1908, afirmava que la vida en la Terra va sorgir quan van arribar les espores amb vida en l'espai. Va informar que les espores aguantaven amb facilitat el fred i la falta d'aire i que des de l'estrella fins a l'estrella estaven impulsades per la pressió de radiació a través de l'espai. Per això li semblava que podia haver-hi vida en Mart, però els descobriments posteriors han demostrat el contrari.

En 1912 va publicar el llibre Theories of Solutions (Teories de les dissolucions).

Va morir en la capital sueca d'Estocolm el 2 d'octubre de 1927.