Al final del cretàcic s'aclareix com eren els oceans

2025/09/11 Elhuyar Zientzia Iturria: Elhuyar aldizkaria

• Geologia
• Klima
• Paleontologia

Un equip internacional d'investigadors, amb la participació dels micropaleontòlegs de la UPV/EHU, ha demostrat que en els últims milions d'anys del Cretàcic es van reorganitzar els continents, la qual cosa va modificar els patrons de salinitat i temperatura, així com les connexions entre els oceans. Segons els científics, aquesta situació té, a més, algunes similituds amb l'actual. De fet, el gel de Groenlàndia i l'Àrtic s'està fonent, la qual cosa provoca un corrent d'aigua dolça que pot afectar el corrent de l'Atlàntic Nord, que condiciona el clima europeu.

La recerca ha posat de manifest que, a la fi del Cretàcic, l'Àrtic va començar a rebre importants descàrregues d'aigua dolça procedents dels rius. Al mateix temps, el pas marítim centreamericà es va tancar progressivament, la qual cosa va afeblir la connexió entre l'Atlàntic i el Pacífic. L'Oceà Àrtic sol es comunicava a través de l'estret de Groenlàndia–Noruega amb la resta dels oceans. A conseqüència de tot això, la circulació global dels oceans va canviar i les aigües menys salades van quedar sobre masses d'aigua més denses, sense confondre's. És a dir, es va produir l'estratificació vertical dels oceans. El procés va ser especialment acusat a l'Àrtic, a l'Atlàntic Nord, i en l'antic Tetis (avui mar Mediterrània).

Els investigadors han explicat que la salinitat i la temperatura de la mar són factors determinants per a la vida en la mar: determinen l'abundància de fitoplàncton i zooplancton i regulen l'intercanvi d'oxigen i diòxid de carboni entre l'oceà i l'atmosfera. Segons l'estudi, si fa 66 milions d'anys l'asteroide Chicxulub no hagués impactat en la península de Yucatán (Mèxic), aquesta tendència hagués pogut causar una greu crisi ambiental a causa de la falta d'oxigen en les aigües profundes dels oceans.

Per a arribar a aquestes conclusions, l'equip intermareal ha utilitzat models climàtics avançats juntament amb anàlisis micropaleontològiques i geoquímiques. En concret, es van analitzar microfòssils dels foraminíferos planctònics (protozous de zooplancton) i dinoflagelados (algues de fitoplàncton) procedents de les seccions estratigràfiques i perforacions en tolls de Groenlàndia, Noruega, mar de Barentsz, Atlàntic, Mediterrani i Carib.

Aquestes restes microscòpiques han permès reconstruir amb gran precisió els canvis de salinitat, temperatura i oxigenació de les mars del Maastrichti (última etapa del Cretaci). Aquesta època se situa entre els 72 i els 66 milions d'anys.

La recerca, publicada en obert en la revista Nature Communications, adverteix que entendre la cerca en aquella època ajuda a entendre el que està succeint ara.