Elhuyar– Ens faràs el teu breu currículum?

Professor El-Aasser – Vaig néixer Egypton en 1942. Vaig fer els meus estudis a Alexandria. Després vaig ser a la Universitat Mcgill de Mont-real, on vaig fer el doctorat de 1966 a 1972. Després vaig ser a la Universitat Lehigh de Pennsylvania amb una beca. En 1974 vaig ingressar com a professor assistent en el Departament d'Enginyeria Química. Tres anys després em van nomenar professor associat i fa tres anys m'he convertit en professor complet. En aquest moment també sóc director de l'Institut "de Polímers d'Emulsió" de Lehigh.

E.– Quines són les seves àrees de recerca d'interès?

El-Aasser – En l'ampli camp de Làtex, el meu interès més particular abasta a col·loides, polímers i els seus aspectes d'enginyeria química: Estic interessat en la polimerització íntegrament, en la cinètica, en la caracterització, en els problemes de superfícies, en el problema de col·loides i en alguns camps d'aplicació d'aquests polímers, especialment en la indústria del recobriment, i en la utilització de làtex com a suport de proteïnes en el camp biomèdic.

E.– En la conferència del matí ha parlat de les miniemulsiones. Quina diferència hi ha entre les miniemulsiones i les emulsions normals?

El-Aasser– En les miniemulsiones tenim gotes o partícules de petita grandària, la qual cosa significa que aquest tipus d'emulsions tindran una estabilitat natural. Les macroemulsiones tenen gotes de major grandària i quan es deixen en elles les partícules dipositen o suren depenent de la diferència de densitat entre aquestes i el mitjà expulsor. Des d'aquest punt de vista, les miniemulsiones haurien de proporcionar un sistema més estable.

No obstant això, la importància del procés en el qual es realitzen les miniemulsiones radica en els seus potencials usos, alguns dels quals ja es neden i uns altres encara no per ser tecnologia nova. La capacitat d'aconseguir làtex que no és possible obtenir per aquesta mena de tecnologia mitjançant processos convencionals és també important. Per exemple, si volem utilitzar polímers cel·lulòsics en una coberta, has de dissoldre el material celulásico en un dissolvent orgànic, aplicar-lo posteriorment i deixar que el dissolvent s'evapori.

D'una banda, estàs llançant un dissolvent orgànic, tal vegada el cancerigen. D'altra banda, el dissolvent té un cost econòmic, la qual cosa s'està gastant. No obstant això, la miniemulsión no planteja problemes d'aquest tipus, sinó que el polímer es dispersa en petites gotes o partícules en un mitjà aquós. Les possibilitats d'aquest procés han estat ja vistes en diferents àmbits.

E.– L'any passat en un periòdic de Sant Sebastià es parlava de vosaltres en una notícia titulada "Microesferas per a curar la leucèmia". Què li sembla?

El-Aasser – Aquest té una relació amb els treballs que hem dut a terme en el llançador de NASA. Es tractava de preparar microesferas de polímer, de 5-100, en l'espai, això sí, molt monodispersas, que es volien partícules de grandària similar. Per a això hem utilitzat el llançador.

La falta de gravetat en el llançador ens permet mantenir un perfil més constant. Així, quan cada partícula creix de petit a major grandària, tindrà un entorn similar. Cal tenir en compte que el sistema en el qual estem treballant té unes dimensions de 10 ¹² partícules ^{cms 3} i que si es vol aconseguir una distribució estreta de la grandària, les partícules han de tenir la mateixa temperatura en el procés de creixement.

Si al llarg de la polimerització algunes partícules tinguessin més calor que unes altres, és a dir, una temperatura superior, la velocitat de polimerització de les primeres seria major que la de les quals tenen menor temperatura. És fonamental, doncs, que totes les partícules tinguin un entorn similar. Si aquest procés es realitza en el terreny, les partícules tendeixen a surar o sedimentar-se en funció de la seva densitat. Això porta al fet que la temperatura dins del reactor no sigui uniforme.

Quan el procés es realitza en l'espai, no es requereix agitació per a mantenir les partícules en suspensió. Això ens permet, a més, que les partícules creixin i que al seu torn s'evitin els coales, ja que la cisalla és molt petita. Si intentem fer aquest procés en el sòl, amb partícules de 10, per exemple, perquè no hi hagi sedimentació que precisi una agitació molt forta. Això ens portaria a tenir una gran cisalla, la gran cisalla provocaria que les partícules xoquessin entre si de manera violenta i aconseguim partícules de mar.

E.– Com és el procés en l'espai?

El-Aasser.– Les partícules de llavor més grans que podem obtenir en la Terra es dipositen inflades amb monòmer o antutas en el reactor. El reactor entra en el projector i quan arriba a l'espai l'astronauta encén els escalfadors i comença la polimerització. Ara no cal batre, les partícules romandran en el seient i en tot moment. Quan els polímers es porten al sòl són molt vidriats.

El poliestirè a temperatura ambient és com el vidre, les partícules no són sorra marina com una gerra plena d'aigua. En el següent vol utilitzem aquestes partícules com a llavors. Fins al moment hem tingut cinc viatges i en l'últim hem aconseguit partícules de 32, a més d'una desviació standard molt estreta del 1,5%.

E.– I sobre aplicacions...

El-Aasser.– Sobre l'ús de partícules, la primera utilització és el calibratge dels instruments. Des d'aquest punt de vista, el "National Bureau of Standards" dels EUA ha acceptat i certificat com standard primari les partícules de 10 que es van obtenir en un primer vol. A partir de juny es posaran a la venda per al calibratge d'instruments.

Aquest ha estat el primer producte comercial que s'ha aconseguit en l'espai, que es fabricarà en l'espai i es vendrà en terra. Aquesta és sens dubte la clau per a la comercialització de l'espai.

Existeixen molts altres usos d'aquestes partícules, a causa de la seva uniformitat i grandària, acudint al camp de la recerca de Càncer, sobretot en el tractament de la leucèmia, s'han fet treballs no amb les nostres partícules, però sí amb partícules similars. Es van preparar diverses partícules amb un imant en el seu interior, de 3. Es van establir grups funcionals específics en la superfície de les partícules. Les partícules van ser tractades per a retenir un antigen a aquests grups funcionals.

Aquestes partícules que contenen proteïnes adhesives entren en contacte amb la medul·la òssia dels leucèmics, és a dir, es fa passar per una columna d'intercanvi que conté aquestes partícules. Una vegada passat, les cèl·lules leucèmiques s'uniran a la proteïna específica. S'obtindrà la distribució. Aquest experiment s'ha realitzat en tres o quatre hospitals per tot el món. No obstant això, se sap que per a saber si un tractament anticancer és efectiu cal esperar uns temps i veure si el càncer es tritura. Estem en aquest cas.

La clau per a aquesta mena d'aplicacions és la fabricació de partícules de diferent grandària amb una gran uniformitat.

E.– Llavors, sobre la recerca que es pot fer en l'espai, veus un équito discursiu, no?

El-Aasser.– Jo crec que sí. De factum NASA ha fet molts passos en aquesta direcció. Actualment s'està assajant als EUA per a la creació d'equips de recerca. El seu objectiu principal serà el de processos que, per falta de gravetat en l'espai, puguin ser profitados. A més, l'estació espacial per a 1990-92 estarà en òrbita, el llançador només s'utilitzarà com a camió de transport de persones i material... I això està en cinc anys!

El futur sí que existeix, hi ha un gran potencial. No obstant això, caldrà esperar uns anys per a veure si la possibilitat es fa realitat. Jo crec que en principi seran productes de gran valor i poc volum: cristalls metàl·lics especials, amalgames per a semiconductors, làtex...

E.– Gràcies, senyor professor.