Mario Molina: "El premi Nobel m'ha permès influir en les polítiques públiques"
Mario Molina: "El premi Nobel m'ha permès influir en les polítiques públiques"
Perquè d'una banda, és un honor i em considero molt reconegut per haver rebut aquest premi, em sento reconegut. D'altra banda, veig la necessitat de conscienciar a la societat d'alguns problemes que tenim. Per tant, haig de contribuir, en la mesura que sigui possible, a difondre aquests problemes i les seves solucions. Gràcies al premi Nobel he tingut relació amb funcionaris importants de diferents governs i he influït en les polítiques públiques… aquest aspecte és molt positiu.
El negatiu pot ser que no puc fer de tot, que haig de limitar la meva activitat. És molt atractiu intentar fer de tot, però no tinc temps suficient. A més, a vegades la gent creu que sé de tot, que sóc experta en tots els problemes i haig d'explicar que no és així.
El company Jim Lovelock va realitzar diversos mesuraments i va observar que els CFCs s'estaven acumulant en l'atmosfera en quantitats mesurables d'aquests gasos que no es produïen de manera natural. Eren molt estables i podien mesurar-se en l'atmosfera de tot el planeta. Davant aquesta situació, el meu company Sherry Rowland i jo ens van plantejar una pregunta: què podríem fer per a eliminar aquests compostos de l'atmosfera? Encara que eren molt estables, no podíem deixar-los per sempre en l'atmosfera. Sospitàvem que, encara que no directament, l'acumulació de CFCs en l'atmosfera afectava el forat de la capa d'ozó.
Quan comencem a això descobrim l'impacte d'aquests productes en l'estratosfera. A més, ara sabem que aquests gasos absorbeixen la llum infraroja, és a dir, són gasos d'efecte d'hivernacle i tenen influència en el canvi climàtic.
El primer obstacle a superar va ser el de comunicar el problema a la societat. En els primers intents la societat no va mostrar gens d'interès, ja que els mitjans de comunicació mai es van preocupar de la capa d'ozó, els raigs ultraviolats o els CFCs. Totes elles són coses invisibles, per la qual cosa era un tema esotèric. A poc a poc, aconseguim cridar l'atenció dels mitjans de comunicació. Representants de diversos governs, sobretot als Estats Units, van qüestionar en part la conveniència d'utilitzar aquests compostos com propelentes dels envasos aerosols. Aquest va ser el primer pas que van donar, prohibir l'ús de CFCs en envasos d'aerosols als Estats Units i el Canadà.
No obstant això, els envasos d'aerosols no eren suficients per a solucionar el problema. Almenys van passar deu anys sense que es notés un moviment significatiu. Durant aquest temps, els científics internacionals col·laborem de manera contínua.
Després d'aquest treball, realitzem un segon intent per a celebrar un acord internacional. Els pioners van ser els Estats Units, que no va mostrar interès en els primers anys. Quan van veure clar el problema, és a dir, quan van veure que la capa d'ozó estava desapareixent molt ràpid, vam veure un canvi d'actitud important. Europa, els Estats Units, el Japó… en definitiva, tots els països desenvolupats es van posar d'acord i van començar a solucionar el problema.
El següent obstacle va ser endevinar com integrar als països en desenvolupament en aquest acord. El problema era que aquests països temien que el seu desenvolupament s'alentís amb l'adopció de mesures acordades. Finalment es va acceptar el proposat, d'una banda, per la necessitat de protegir la Terra i per un altre, per la transferència de diners, és a dir, aquests països van rebre una subvenció per a adaptar-se a aquest canvi.
Ho he esmentat perquè és molt important també en matèria de canvi climàtic, una cosa així hem de fer si volem solucionar el problema que tenim ara.
Fins a l'any anterior, tots els esforços realitzats van fallar, fent molt pocs passos al marge del protocol de Kyoto. Europa, el Canadà i el Japó van apostar pel protocol de Kyoto, però els Estats Units i els països en desenvolupament no. Cal dir que en el primer pas del Protocol de Kyoto no es deia que els països en desenvolupament havien de fer gens especial. Així ho van dissenyar, ja que l'objectiu era que els països desenvolupats presentessin superioritat i s'anticipessin. els Estats Units no va voler fer-ho.
No obstant això, enguany s'ha produït un canvi important, acumulant les evidències científiques i les recerques econòmiques. Totes elles indiquen que existeixen solucions que són possibles i que la seva adopció serà molt més efectiva, ja que l'adopció d'aquestes mesures és més barata que el pagament del que haurem de pagar per a reparar els danys.
L'avanç d'enguany, no obstant això, ha estat el primer pas que han donat, es pot dir que estem en una fase inicial. Europa continua sent pionera, però jo crec que als Estats Units s'estan fent gestos molt positius. És possible que en uns anys Estats Units sigui el líder en la resolució del problema.
Jo crec que és positiu. Fins ara molta gent no s'havia assabentat del problema i avui dia, en molts països en desenvolupament, no hi ha consciència, hem de treballar més per a conscienciar-nos.
La veritat és que els mitjans de comunicació tenen la responsabilitat d'informar correctament, ells han de saber com comunicar el problema. No han de representar-se com una catàstrofe o una apocalipsi, com un problema sense solució. En el seu lloc, han d'indicar que els problemes es poden solucionar.
No obstant això, també han de donar a conèixer les seves possibles conseqüències. No poden ocultar el problema. Però cal evitar expressions desproporcionades. Els científics són molt moderats, sempre han parlat de probabilitats.
Els científics no han dit sens dubte que l'ésser humà ha provocat aquests canvis. No obstant això, l'oposició d'alguns científics no em sembla una mentalitat assenyada, no hauríem d'entrar en aquest perill. Els qui avui dia així ho pensen no han recopilat suficient informació.
Buletina
Bidali zure helbide elektronikoa eta jaso asteroko buletina zure sarrera-ontzian