Mari Carmen Gallastegi: "Ecologistes i economistes no som enemics"
Mari Carmen Gallastegi: "Ecologistes i economistes no som enemics"
Jo crec que els ecologistes tenen una funció, i els economistes tenim una altra. Però no crec que per ser economista no siguem conservacionistes. Nosaltres també som conscients que l'activitat econòmica causa danys, perquè contamina, perquè els actius ambientals s'exploten en excés, fins a l'esgotament en alguns casos com la pesca.
No es pot imputar a l'economia que no té en compte el medi ambient. En les últimes dècades s'està fent un gran esforç a considerar els factors ambientals. Quant a l'energia, per exemple, el problema del petroli pot fer que hàgim de fer polítiques per a reduir el consum. I els economistes no estem en contra d'aquestes polítiques. El nostre treball consisteix a calcular els costos: quant costaria dur a terme aquesta política i quant no fer res. Enfrontem totes dues opcions.
Els ecologistes, per part seva, vetllen per uns determinats valors en matèria mediambiental, crec que tenen una ètica adequada. I ecologistes i economistes som compatibles, no som enemics. Hauríem de treballar junts, no separadament.
És molt difícil, però és necessari, perquè si no sabem quant val una cosa, no apreciem. No obstant això, en altres àmbits també es fixen els preus i ho fem de manera natural. En les assegurances de vida, per exemple, es posa preu a la vida.
Igual que ocorre amb la vida, mai sabrem el valor dels actius ambientals, però aquest esforç d'aproximació ens permetrà protegir els actius ambientals. El preu final d'una mercaderia haurà d'incloure també els actius ambientals utilitzats en la producció, als quals caldrà posar un preu. I, com hem dit, no és molt precís, és una aproximació, però ajuda a prendre decisions sobre política econòmica com la comptabilitat ambiental.
En la comptabilitat ambiental es tenen en compte, per exemple, el nombre d'arbres talats per a la fusta, el nombre d'hectàrees de terrenys destruïts per a la construcció d'una carretera, l'afecció al paisatge que s'ha produït després de la construcció d'un edifici, etc. A Europa hi ha països que fan comptabilitat ambiental i nosaltres també estem treballant en això.
Sí, però hi ha indicadors que ho substitueixen. Jo crec que tots estem d'acord: El PIB queda curt per a expressar desenvolupament i qualitat de vida. Perquè si vius en un territori en el qual el PIB està creixent de manera vertiginosa, però l'aire que respires està completament contaminat... és inútil tant de PIB.
El temps és que les Nacions Unides van proposar altres indicadors com el nivell educatiu, la salut, el medi ambient o la bretxa en la distribució de la renda dels ciutadans. Si es representa en un gràfic el creixement del PIB dels últims anys i es compara amb aquests altres indicadors, s'observa que aquests es troben molt per sota de l'altre. La qualitat de vida és inferior a la que reflecteix el PIB. Per tant, el PIB és un indicador molt escàs per a la qualitat de vida dels pobles i de la ciutadania.
Aquests indicadors no s'han tingut en compte fins al moment en la comptabilitat nacional, però ara sí, encara que sigui de manera gradual. S'està fent un gran esforç, i en els últims 30 anys s'ha avançat moltíssim.
Sí, hi havia poca gent en aquesta especialitat de l'economia, es pot dir que era exòtica. Fa 30 anys a penes s'investigaven els fracassos del mercat (i l'economia ambiental és un camp clarament fracassat). En aquella època el més important era analitzar el funcionament del mercat.
Però la vida dóna moltes voltes, i avui dia l'important és investigar els fracassos del mercat: com tenim tants problemes mediambientals, per què no tenim recursos pesquers, per què hem esgotat els recursos marins, etc.
És el que es coneix com la tragèdia de les propietats comunes. I ocorre en tots els àmbits. Sempre hi ha dificultats per a gestionar alguna cosa que és de tots. Nosaltres no cuidem el carrer tan bé com la nostra casa, per exemple.
Des del punt de vista econòmic s'ha tractat el tema en profunditat, què passa amb la propietat de tots. I s'ha comprovat que si un agent extern no aplica les normes (el sector públic sol ser el que les regula), el recurs s'explota en excés. En la pesca, per exemple, el pescador sap que el que ell no pesca pot ser per a uns altres, i no té cap garantia que a partir d'ara tindrà pesca, per la qual cosa captura el màxim possible.
El mateix ocorre amb totes les propietats del règim de lliure disposició (atmosfera, mar...) que són sobreexplotades. I aquesta és precisament la tragèdia de les propietats comunes, que a l'ésser de tots no és de ningú. El terme va ser conegut fa molts anys per Hardin. I en la pesca, per exemple, la recerca de l'explotació d'estocs té una gran tradició: la biomassa és de tots, com s'ha de regular perquè no s'esgoti?
La pesca sí ha estat regulada, però han fallat. La política pesquera de la Comunitat ha fallat per dos motius fonamentals: els Estats decideixen quant i el control és a les seves mans --i no el controlen -. De fet, la política pesquera depèn de la Comissió Europea, però el control està en mans dels Estats membres. No obstant això, no han tingut cap incentiu per a dur a terme aquest control, i com un dels seus membres no sap si uns altres controlen o no, perquè no ho fa.
No obstant això, estan a punt de resoldre el problema, almenys són conscients d'aquest. I també són conscients que han d'atenir-se als informes dels científics, encara que tinguin marge d'error en els càlculs. Si no, ocorre el que ha ocorregut amb l'anxova. Els científics van insistir que la biomassa disponible per a la pesca era molt petita, que calia protegir l'espècie, que estava sobreexplotada. Però a nivell polític és difícil fer una distribució, sobretot quan hi ha poc a distribuir (quan hi ha molt és més fàcil fer-ho). I es van repartir més del recomanat pels científics.
Per descomptat. És clar que els polítics necessiten de la labor dels científics, necessiten dels seus consells i atenen. I és que sempre han tingut el consell dels científics, però no els han fet cas. I avui dia és necessari actuar amb prudència. El principi de precaució està cobrant força, sobretot perquè tenim molta incertesa en temes mediambientals. Les dades que tenim no són exhaustius, per la qual cosa convé conservar, explotar menys del que diuen les dades.
Buletina
Bidali zure helbide elektronikoa eta jaso asteroko buletina zure sarrera-ontzian