Conservació d'imatges i registres sonors
1989/10/01 Aizpuru, Maria Luisa - Elhuyar Fundazioa Iturria: Elhuyar aldizkaria
Els interessats a col·leccionar i conservar registres d'imatge i so saben perfectament els efectes del temps. Els responsables dels dipòsits legals, filmoteques i fonoteques han de fer un esforç especial per conservar durant molt de temps el contingut dels seus dipòsits.
S'adopten una sèrie de mesures per a la conservació prolongada dels registres. L'atmosfera dels magatzems i dipòsits es controla cuidant la humitat i la temperatura. Tenint en compte que la majoria dels registres d'imatge i so estan realitzats amb materials inflamables, resulta imprescindible prendre mesures contra l'incendi. Per a protegir aquests documents s'utilitzen els mecanismes i sistemes més sofisticats.
Aquests sistemes especials d'emmagatzematge permeten retardar l'obsolescència però no s'evita totalment l'impacte del temps.
Les filmoteques i fonoteques són sovint documents, sobretot els antics, que arriben en condicions precàries. Els documents que els particulars han conservat durant molts anys poden estar una mica deteriorats per no haver pres mesures especials de conservació o per haver sofert danys en el seu ús.
A més, els registres que es recullen en aquests dipòsits solen ser de totes les edats i èpoques. Les pel·lícules i discos antics realitzats en una altra època de la tecnologia, a més de la seva conservació, plantegen un altre problema, el de la bona conservació dels equips de l'antiga tecnologia que poden llegir i revisar aquests documents, la qual cosa en molts casos resulta molt problemàtic. No obstant això, són absolutament necessàries. I és que cal no oblidar que el principal objectiu dels dipòsits és mantenir els documents que en ells es recullen durant molt de temps en condicions de ser vists i escoltats.
Les primeres pel·lícules eren de nitrat de cel·lulosa. Aquest material és molt inflamable i pot inflamar-se pel seu compte. Les pel·lícules en blanc i negre són estables. En canvi, en les pel·lícules de colors el color es degrada. La millor manera de conservar les pel·lícules és emmagatzemar-les en buit (caixes estanques) a baixa temperatura, però aquesta solució resulta molt cara.
Quant als registres sonors, la seva durada està condicionada per les característiques dels diferents tipus de discos. Mentre que els discos clàssics de vinil, per exemple, són bastant resistents, els discos metàl·lics antics amb superfície d'acetat resulten extremadament fràgils.
La qualitat del material de conservació de les bandes magnètiques i el gruix del suport són molt importants. Com més lleugera és la banda i més fi és el suport, més fàcil s'espatllen. El disc compacte és el tipus de disc que menys problemes genera de moment. No obstant això, la tinta utilitzada per a imprimir els títols pot causar problemes.
El disc compacte està format per una placa de policarbonat premsat en la part superior. Aquesta part compactada es metal·litza (tapa d'alumini), a continuació es col·loca la capa de laca sobre la qual s'imprimeixen els títols. La lectura es realitza a través d'aquesta capa relativament gruixuda de policarbonat transparent. En els discos normals la lectura es realitza mitjançant una agulla de diamant que frega les línies del disc.
En el cas del compacte s'ha substituït l'agulla de diamant per un raig làser intangible. Així pot llegir el gravat digital sense espatllar-lo. Quant a la lectura, per tant, aquest tipus de disc està ben protegit. Però la tinta pot atacar per darrere la part metal·litzada d'alumini. Quan es va comercialitzar el disc compacte, els tècnics van tractar de protegir bé la zona de policarbonat amb la convicció que l'atac de la tinta podia produir-se per la part superior, però no van preveure que la tinta pogués danyar la part posterior.
La conservació dels registres d'imatge i so requereix no sols de les mesures abans esmentades, sinó també de la seva conservació. El més adequat seria treure còpia abans que es produeixin registres danyats. En l'actualitat no es realitza còpia sistemàtica dels registres dels dipòsits.
A més, treure còpia d'alguns registres pot causar problemes. En registres molt obsolets, per exemple, per a treure el duplicat primer cal llegir-lo i pot resultar molt difícil i fins i tot impossible llegir-lo. Per això, en alguns casos és necessari metal·litzar els discos per a poder llegir-los.
Els investigadors busquen els mètodes que menys poden danyar el suport dels registres. La solució seria poder llegir els discos normals sense tocar-los, és a dir, com en el cas del compacte llegir amb el raig làser.
No obstant això, si l'original presenta errors, la còpia també rebrà errors. L'ideal seria aconseguir un sistema que sembli al treball dels copistes.
Malgrat no haver vist mai els manuscrits que va escriure Plató, avui podem llegir amb precisió el que ell va escriure. Això s'ha aconseguit gràcies al laboriós treball dels copistes. La missió d'aquests era precisament aquesta: reescriure amb precisió l'original quan un escric començava a deteriorar-se. La digitalització permet aconseguir el mateix objectiu. Aquest procés permet obtenir una còpia tan original com bona, sempre que el registre o document no estigui molt afectat.
La digitalització dels registres permet seguir el mateix procés. Si es produeix un error en la lectura d'un disc, per exemple perquè part del compacte està deteriorat, es corregeix aquest error i es pot trobar la informació original íntegrament. Aquesta informació ja està en un altre lloc del disc.
Pot pensar-se, per tant, que en el futur els documents de filmoteca, videoteca i fonoteca nacionals seran digitalitzats sistemàticament. Encara així, no se segueix aquest procés, d'una banda perquè la digitalització dels sons d'imatge no està correctament avançada i per un altre, de moment, és molt costosa.
Una altra cosa que es pot aconseguir amb la digitalització és el tractament de la mateixa informació, com per exemple l'eliminació de sons avorrits “clok” del disc ratllat o l'eliminació de sorolls externs. No obstant això, aquesta possibilitat ha generat una actitud contrària als puristes. Al seu judici, els errors propis dels registres han de ser respectats i encara que algunes de les millores, com les a dalt esmentades, estiguessin disposades a acceptar, no han de modificar-se les característiques dels documents bàsics, és a dir, no és possible afegir color a les pel·lícules antigues o eliminar el soroll exterior dels discos vells (se sap que en aquest últim cas l'absència de tons alts els dissimulen).
Gai honi buruzko eduki gehiago
Elhuyarrek garatutako teknologia
