Gardatxo, llangardaix gegant de ribera

1991/06/01 Aihartza, Joxerra Iturria: Elhuyar aldizkaria

• Zoologia

Gardatxo, mapa de distribució d'Euskal Herria.

En un d'aquests dies en què el Sol calcina les ribes, en realitzar un petit recorregut pels matolls de la zona de la Ribera, més d'un podrà sentir la bullícia inesperada de la bèstia desconeguda que fuig entre esbarzers. El soroll que provoquen els passos de carrera i l'arrossegament del tors pot arribar a despistar-se i fins i tot preocupar el muntanyenc que desconeix a l'animal refugiat. Per contra, els habitants del sud de Navarra i Àlaba coneixen perfectament la gardita, el saure més gran d'Europa i el parent gegant del llangardaix verd.

De fet, la gardita mesura 20 cm d'extrem a anus i pot tenir una longitud total de 60 cm i superior. En general, la seva anatomia és similar a la dels altres llangardaixos, però presenta un cos robust i excel·lent cap en comparació amb la resta dels llangardaixos d'Euskal Herria, i les dures indumentàries d'escates dures ens recorden als seus avantpassats gegants saures. Entre les característiques més destacables de l'espècie destaquen tres: d'una banda, presenta cicatrius blaves pronunciades en les costelles de la pell escatosa acolorida de verd viu; per un altre, l'escates occipital, gairebé triangular, situada en la part superior del cap robust, és més extensa que l'escata frontal; i finalment, l'escates abdominal s'organitza en 10 files longitudinals

A diferència de la resta dels llangardaixos d'Euskal Herria, la calavera presenta un cos robust i un cap brillant, i les dures indumentàries d'escates dures ens recorden als seus avantpassats, els gegantescos sauros.

La gardita és un llangardaix tranquil i escalfador, per la qual cosa li agrada estar tombat sobre pedres o troncs d'arbres en els quals el sol colpeja amb duresa. En aquests casos pot passar llargues hores gaudint dels rics raigs del sol i està tranquil tret que s'acosti enemic. No obstant això, en descobrir el perill, obre els ulls i marxa a tota velocitat entre esbarzers o pedres, sense preocupar-se per la bullícia que treu en la fugida. Per tant, la gardita viu en llocs secs i assolellats, en matolls, boscos nets, o en paratges on ja hi ha terreny pedregós. Quant a l'alimentació, per omnívor, cal dir que té una dieta bastant diversa. Entre les seves peces de caça destaquen els insectes, cucs i altres invertebrats, encara que també pot menjar alguns rosegadors, petits ocells i ous. També li agraden els fruits dolços.

El zel de la gardita sol tenir lloc entre mediats d'abril i juny, i la reproducció es produeix com en la majoria dels laceridos: el mascle capta a la femella amb dents, realitzant la fecundació interna mitjançant la còpula. La femella posa entre 6 i 15 ous, dipositats en el sòl o sota la pedra, i igual que la majoria dels rèptils i amfibis, aquests quedaran a la mercè de la destinació, sense cap mena d'atenció ni responsabilitat per part dels pares. Els cries que neixen als tres mesos hauran d'adaptar-se a si mateixos, buscant menjar i afrontant tot tipus de riscos.

El saure més gran d'Europa i el parent gegant del llangardaix verd és la gardita.

Quant a la seva distribució, la gardita és una espècie mediterrània que habita en la península Ibèrica, el sud de França, el nord-oest d'Itàlia i el nord d'Àfrica. A Euskal Herria, per part seva, s'ha localitzat en la ribera alabesa i només en el sud de Navarra. Segons aquesta distribució, la gardita ocupa hàbitats excessivament àrids per al llangardaix verd, i en regions concurrents el llangardaix verd ( Lacerta viridis ) habita en els llocs més humits i frescos de la zona, quedant els racons més secs sota el clatell.

La gardatxoa habita en zones àrides i assolellades, en matolls, boscos nets o en paratges on ja hi ha terreny pedregós.

Desgraciadament, i igual que ha ocorregut amb moltes altres espècies, la gardita s'ha convertit en els últims anys en una espècie cada vegada més inauditable i minoritària, i alguns autors consideren que l'estat de les poblacions d'aquesta espècie és ja crític. I no com a conseqüència de les activitats d'àguiles i altres depredadors que són els seus enemics naturals. Per contra, fa temps que l'home ha caçat la gardita per la seva carn tendra, blanca i benvolguda.

D'altra banda, l'agricultura ha absorbit gairebé per complet els matolls i altres espais naturals en els quals habita aquest animal. En conseqüència, les poblacions de gardditxas es veuen obligades a viure aïllades en illes de vegetació natural que encara queden i en escasses tanques de matolls abandonats entre extensos camps agrícoles. Per tant, cal no oblidar que la protecció d'aquests mitjans és també obligatòria per a la garditxoa i per a moltes altres màquines vives en ella.

1. Llangardaix verd; vista dorsal del cap.
2. Gardatxo; visió dorsal de la ment.
3. Llangardaix verd; escates abdominals.
4t Gardatxo; escates abdominals.