Aiguamolls del País Basc (X): boscos de ribera i boscos de ribera (I)

2001/03/01 Estonba Mintxero, Mikel Iturria: Elhuyar aldizkaria

• Ekologia

Els boscos de ribera i els boscos de ribera són ecosistemes forestals humits creats per les inundacions periòdiques i les seves aportacions en marges i terrenys. La seva característica principal són els sòls humits i profunds.

Els boscos de ribera són zones al·luvials conegudes com a boscos de galeria, boscos fluvials o boscos de ribera, que s'originen no sols en les lloses de muntanya sinó també en les ribes de rius i rierols. No obstant això, depenent de la grandària del riu i de les seves característiques biogeogràfiques i geomorfològiques, l'extensió i composició vegetal dels boscos de ribera varia. En el cas d'Euskal Herria, els mitjans al·luvials més complexos i rics es troben en el riu Aturri i en els rius de la llanada del vessant mediterrani, és a dir, en els rius Ebre, Baia, Zadorra, Ega, Arga i Aragó, i en diversos dels seus afluents. En tots ells, a causa de la suavitat del relleu, es formen amplis meandres en els quals es desenvolupen ecosistemes humits i rics, coneguts com a boscos de ribera.

Aquests aiguamolls forestals, creats com a conseqüència de la dinàmica dels rius, a més de ser un veritable refugi de la biodiversitat, són per molts motius de gran importància per a l'equilibri ecològic d'aquests:

• La producció primària és molt alta.
• Regulen l'intercanvi d'aliments entre mig terrestre i aquàtic i faciliten la depuració de les aigües residuals.
• La seva ombra impedeix l'eutrofització de l'aigua.
• Són defenses naturals efectives en cas d'inundació.
• Faciliten la sedimentació dels aliments dissolts en l'aigua.
• Mantenen les fèrtils terres de les valls.
• La diversitat de biòtops dels boscos de ribera fa que la riquesa de vida sigui molt alta.
• Són llocs de gran valor paisatgístic i estètic i constitueixen un element de diversificació paisatgística molt important en el sud àrid del País Basc.

Els boscos de ribera estan directament relacionats amb els meandres resultants de la dinàmica fluvial. Els rius excaven les ribes exteriors dels meandres i formen platges de sorra i grava en la vora interior. Quan la vegetació colonitza aquestes mongetes es creen boscos de ribera.

La gran riquesa de vida dels boscos de ribera es pot definir com el resultat de la seva abundant estructura geomorfològica. Entre aquestes estructures geomorfològiques cal destacar les següents:

• Dipòsits al·luvials de sorra o grava. Aquests dipòsits, també coneguts com point-bar, es formen en l'aresta convexa del meandre.

• Llits secundaris. Aquests petits llits d'entrada a la part alta del meandre travessen el bosc de ribera i només condueixen l'aigua en èpoques d'inundació.

• Els llits maternals. Són depressions estretes i llargues que solen aparèixer prop del llit principal. Aquestes estructures, que normalment presenten una capa d'aigua al llarg de tot l'any, es formen en tancar amb acumulació al·luvial l'accés als llits secundaris o en produir-se un dipòsit al·luvial que aïlla una massa d'aigua en el llit principal. Sovint, els llits maternals conflueixen en la part baixa del bosc de ribera amb el llit principal, on es produeix un intercanvi entre les aigües estancades del llit matern i el corrent del riu. Els llits maternals són àrees de gran dinamisme biològic.

• Marges de rius. poden ser abruptes o en forma de platja.

• Escarpes erosius. Els corrents són estructures resultants de l'erosió que produeix en els terrenys fluvials del Quaternari i en les capes de guix a la vora de la plana al·luvial.

• Afloraments rocosos. Quan el riu erosiona la totalitat del dipòsit al·luvial del Quaternari, sovint afloren capes calcàries margoses. En les zones en les quals apareixen aquests afloraments s'accelera la velocitat de l'aigua i es formen zones d'aigua viva.

Vegetació

Quant a la vegetació que es desenvolupa en els marges dels rius, a causa del seu constant rejoveniment degut a la dinàmica del riu, es compon principalment de boscos de galeria formats per espècies colonitzadores. Aquests boscos de galeries, al marge del corrent, s'estructuren en cinturons de vegetació. Aquesta estructuració depèn de factors com el nivell de la capa freàtica, la influència de les inundacions, la granulometria i composició del substrat, sense oblidar la influència humana. En el cas d'Euskal Herria també cal tenir en compte el factor biogeogràfic, ja que el pas de la frontera entre la regió eurosiberiana i la mediterrània pel centre del nostre territori fa que es desenvolupin diferents boscos de galeries al nord i al sud d'aquest límit.

En general, els boscos de galeria solen tenir tres cinturons de vegetació:

• Vegetació d'aigües estancades que queden fora del corrent.

• Vegetació que es desenvolupa en platges de còdols i grava, sovint inundades per inundacions.

• Vegetació de ribera estranya en el subsòl.

Encara que la presència d'aquests tres grans cinturons de vegetació és característica de tots els boscos de galeria, a causa del factor biogeogràfic abans esmentat, en cadascun d'ells la composició de la vegetació és diferent en els rius de la regió eurosiberiana i mediterrània.

En les ribes de la regió eurosiberiana, condicionada pel clima oceànic humit, l'alliso és l'arbre més abundant, per la qual cosa, encara que existeixen altres espècies arbòries, aquests boscos es coneixen com alisedas.

No obstant això, com ja s'ha esmentat anteriorment, un estudi més exhaustiu permet diferenciar diferents comunitats vegetals en aquests boscos de galeria. En les estretes platges de grava i còdols que es formen en els meandres d'aquests curts i abruptes rius es forma un cinturó de vegetació format per diverses espècies de salzes i vímets. Les espècies vegetals que habiten en aquestes comunitats, conegudes com Sahasti, s'enfronten a unes condicions molt exigents, ja que a més de les inundacions periòdiques, la força de les crescudes produeix un efecte mecànic abrasiu i l'erosió de l'escassa terra que pot acumular-se sobre graves i còdols. Entre les espècies que s'han adaptat a viure en aquestes condicions extremes, el vímet vermell és el més abundant, però sol acompanyar-se d'algun salze fosc o vímet blanc.

Més enrere, només en les ribes dels rius que queden inundades en grans avingudes estacionals, es forma l'aliseda abans esmentada. L'aliseda és un bosc ombrívol i humil que es forma en sòls humits i turbulents. A pesar que l'arbre predominant en aquests boscos és l'alliso, tal com el seu nom indica, també és residència d'altres arbres i arbustos com el freixe, l'avellaner, el zumalakarra o el salze fosc. El sotabosc de les alisedas és també molt ric, entre les espècies que l'habiten, les falgueres Phyllitis scolopendrum i Osmunda regalis i la lamottiana Myosotis, Hypericum androsaemum, Arum italicum, Saxifraga hirsuta, Carex remota, Carex penrobusto, Festuca gegant o, o Belemella del Sud-est de la Vall de Solemoso, o.

No obstant això, a mesura que ens acostem a la regió mediterrània, la composició vegetal de les alisedas varia i, a més dels ja esmentats, apareixen l'auró comú, el pollancre negre, la pasta fullada d'oms, els espigons blancs del nord i del sud o la salze negre. També es modifica la composició herbàcia del sotabosc.

Finalment, en les zones d'expansió de les valls, després de les alisedas, es forma un cinturó de vegetació conegut com a freixe en els sòls profunds, humits i fèrtils de les valls. Aquests boscos polifitos, que a penes es veuen afectats per les inundacions, a més de freixes, estan formats per aurons blancs i comuns, til·lers frondosos, oms frondosos i roures pedunculats. A causa de la fertilitat del sòl, aquests boscos són rics en arbustos, matolls i herbes, per la qual cosa el sotabosc de les fresnedas és tancat i compacte. Entre els arbustos i matolls destaquen l'arç blanc i negre, el daurat, l'esbarzer, la morera i el cordó. En el sotabosc, no obstant això, la falguera de Polysticarto setiferum i les herbes d'Arum italicum, Veronica montana, Glechoma hederacea o Hypericum androsaemum són les més abundants.

No obstant això, com ja s'ha esmentat anteriorment, les formacions vegetals més complexes i riques de les riberes es concentren en els marges dels extensos rius de la llanada que discorren per la regió mediterrània del País Basc. En una regió d'estius àrids i calorosos, els boscos de galeria o de ribera que els rius han conservat fins avui són autèntiques illes humides envoltades de paisatges secs, on la biodiversitat i la biomassa són importants comparades amb la de les terres circumdants.

Quant a la vegetació, en els boscos de ribera ben conservats es poden distingir quatre cinturons de vegetació. El primer es forma en platges de còdols, sorres o llims que periòdicament inunden les avingudes i està format principalment per espècies de salzes i vímets, per la qual cosa es coneix com sauceda. En aquestes saucedas mediterrànies que es veuen afectades per les inundacions, les principals espècies són el vímet fràgil, el vímet vermell, el vímet frondós i el Salix triandra.

Després de les saucedas, només en zones inundades per grans avingudes, es poden veure choperas dominades per espècies de blanc i pollancre negre. Les choperas són boscos tancats i humits en l'interior dels quals, a més dels arbres esmentats, abunden grans salzes com el Salix neotricha, pasta fullada de freixes, pasta fullada d'oms o alliso negre. En el sotabosc destaquen espècies herbàcies com a Rossa tinctorum, Brachypodium sylvaticum, Agrostis stolonifera, Humulus lupulus… Arbustos i matolls com el Rubus ulmifolius, l'arç negre, l'arç blanc del nord, les puces arqueges...

Sovint a l'interior de les choperas apareixen pous d'aigua estancada i superficial (canals mare, badies…). En ells es formen canyissars compactes composts principalment per Phragmites australis, Typha angustifolia, Typha dominguensis, Typha latifolia i Scirpus lacustris heliofito.

Darrere de les choperas, encara que rares vegades s'enfonsi en les inundacions, en extenses valls que mantenen una elevada humitat de sòl, es troben boscos coneguts com els oms per ser la principal espècie arbòria la pasta fullada d'oms. En ell conviuen, juntament amb Zumarraga, petites fulles de freixe, arç negre, arç blanc del nord i diversos esbarzers i arques. Així mateix, destaquen la presència de vinya silvestre i l'abundància d'espècies vegetals trepadoras. No obstant això, entre les herbes destaquen Arum italicum, Brachypodium sylvaticum, Ranunculus sylvaticum, Ranunculus ficaria i Iris foetidisima.

Finalment, en la zona més allunyada de l'aigua es troba el tipus de bosc conegut com a miracles, per estar format principalment per diverses espècies de milers. Aquest cinturó de vegetació no suporta les fluctuacions aquàtiques habituals a les valls, per la qual cosa la vegetació que en ell es desenvolupa és menys dependent de l'aigua que en la resta dels cinturons. A més, pot admetre un cert grau de salinitat, ja que quan el nivell freàtic baixa i el sòl s'asseca, les sals dissoltes en l'aigua es concentren. En els sòls que presenten aquestes característiques (hidromorfía temporal, un cert grau de salinitat i un caràcter asfixiant), la gran majoria de les vegades el mil·lenni francès viu arbust, però és fàcil veure el mil·lenni africà i el mil canari en zones de major salinitat. Les espècies Elymus repens, Phragmites australis o Glyzyrrhiza glabra també són típiques d'aquests miracles.