Text redactat en basc i traduït automàticament per Elia i sense revisió posterior. MOSTRA L’ORIGINAL

Qüestionari dels molins de vent bascos

Són els nous quijotes els ecologistes bascos? En els últims 50 anys, en els seus cartells i publicacions el símbol dels aerogeneradors ha aparegut gairebé sempre com una forma alternativa i positiva, i ara… “a les muntanyes no” podem trobar banderes i pancartes en diferents valls d'Euskal Herria, lamentant els nous gegants eòlics. Què està passant? D'on ve i per què aquest canvi?

Donant un cop d'ull al mapa del País Basc, ens adonem que aquestes instal·lacions eòliques industrials estan disseminades de forma molt asimètrica per tota la nostra geografia. Zero en la mar i cap al Nord. Dos en Bizkaia (Obrin i Oiz), un a Àlaba (Badaia) i un altre en la muga amb Guipúscoa i Àlaba (Elgea-Urkila). En el territori de l'època de Navarra comptem 32 parcs eòlics. Per què tanta diferència? Perquè Navarresa és més gran? Sí, però llavors a Navarra estarien 7-8, en proporció. O 25 instal·lacions en la CAPV. On està la qüestió d'aquest desequilibri?

Hi ha una altra dada curiosa. Les iniciatives d'aquestes instal·lacions eòliques industrials van néixer tant a Navarra com en la CAPV d'institucions públiques, però actualment es troben en mans privades en tots dos espais autonòmics. Tots. Per què aquesta privatització?

No obstant això, ara, la qüestió no està entorn dels aerogeneradors que tenim, sinó en el tema dels quals vindran. Per què? No és aquesta l'alternativa que els ecologistes sempre han reivindicat? No volen fer la transició energètica dels combustibles fòssils a les energies renovables?

En la meva humil opinió, la transició energètica, igual que ha ocorregut amb el desenvolupament sostenible o amb la democràcia participativa, s'ha convertit en una paraula pol(is)emica, un mer significant en el qual cada agent introdueix el que vol. I davant la crisi energètica en la qual estem, i això ho nega ningú, trobem opinions molt diferents i contraposades entre els agents soci-polítics d'Euskal Herria. I crec que per al debat democràtic no hi ha espai, ni esperit institucional.

Per què no hi ha planificació? Per què s'han creat tants nous projectes després de la pandèmia i no es discuteix la quantitat d'energia elèctrica que necessitem? La propietat serà pública, comunitària o privada? Quants aerogeneradors necessitem i on es poden col·locar? Per què a les muntanyes? En funció o no del que marqui el “PTS” de la CAPV? Aquestes preguntes semblen ser un greu pecat contra la lògica del mercat lliure i no són políticament correctes.

Els bascos tenim un enorme deute ecològic amb altres països. Sobretot pels recursos energètics i materials que consumim i per les contaminacions que generem, com el _CO₂. Per això, per a saldar aquest deute és imprescindible fer passos a favor de l'energia solar.

L'any passat, el nostre equip de recerca va organitzar tres taules rodones amb quinze agents sociopolítics (institucionals, activistes, empreses, acadèmics…) sobre el tema de les energies renovables. Consensos? La urgència d'acabar amb la dependència energètica, per vies democràtiques i canviant les pràctiques socials. Per contra, es van trobar nombroses discrepàncies que es poden aplicar directament al conflicte dels aerogeneradors. Per a simplificar, els arguments poden lliscar-se en tres eixos. D'una banda, el creixement sostenible i la necessitat de tecnociència, on l'energia s'entén com una mercaderia. En el seu revers podem situar el decreixement i el discurs de l'ecofeminisme, on cal buscar noves lògiques per a canviar radicalment el model energètic. I a mig camí, el discurs pragmàtic, basat en la viabilitat de la transició energètica, que pren com a punt de partida el model social actual, diferenciant el destí i el camí. Quin és avui el més fort? La primera sens dubte. Es poden unir les altres dues? Potser.

Dels activistes brasilers fa temps que vam aprendre l'energia per a què? I per a qui? diuen que les preguntes més importants són per a contestar. Estem d'acord?