Ettore Majorana, un geni que va decidir desaparèixer

2013/12/01 Etxebeste Aduriz, Egoitz - Elhuyar Zientzia Iturria: Elhuyar aldizkaria

• Biografiak
• Fisika
• Historia

1960. En un hotel de Buenos Aires, el cambrer mira a un home sopant. Mai ho ha vist abans, però li ha cridat l'atenció escriure fórmules matemàtiques en els tovallons de paper. Com etero. S'acosta i li diu: "Saps que conec a un home que fa el mateix? Ve de tant en tant i també es dedica a esbossar matemàtiques en els tovallons, com tu. Es diu Ettore Majorana i era un físic famós a Itàlia, abans de la guerra, fins que va abandonar el país i va venir aquí".

El físic xilè Carlos Rivera va quedar en veu alta amb les paraules del servidor. Coneixia bé aquell nom. Era un dels físics més grans de la història, però va desaparèixer en 1938, als 32 anys d'edat, i des de llavors ningú es va assabentar d'això.

El propi Enrico Fermi va dir: "Hi ha científics de diferents categories en el món. Els de segon o tercer fan tot el possible, però mai arriben molt lluny. Després estan els de primer ordre, aquells que fan importants descobriments, fonamentals per al progrés de la ciència. Però després hi ha genis com Galileu i Newton. Era una d'aquestes majoranas".

A principis de 1928, Fermi va conèixer al geni deu anys abans. Fermi, director de l'Institut de Física Teòrica de la Universitat de Roma, rep a un jove sicilià de 21 anys. Va estudiar enginyeria, però els seus amics Edoardo Amaldi i Emilio Segre, que coneixien bé la seva extraordinària intel·ligència, li van convertir a passar a la física teòrica i li convencien perquè anés a parlar amb Fermi. Fermi li va explicar el que estaven fent i, entre altres coses, li va parlar d'un model estadístic de l'àtom (model Thomas-Fermi), mentre li ensenyava una taula de números. Era silenciós i tímid. Fermi va escoltar amb atenció i sense dir res l'explicat i es va anar. L'endemà va tornar a aparèixer un full de càlcul a la mà. Volia veure la taula de Fermi; després de comparar-la amb la seva pàgina, va dir que l'obra de Fermi estava bé. Després es va anar de nou.

La setmana següent va començar a doctorar-se amb Fermi. Va acabar la seva tesi en un any sobre la mecànica quàntica dels nuclis radioactius. I va continuar investigant la física nuclear amb Fermi. Van formar un gran grup, conegut com "ragazzi vaig donar via Panisperma" (per estar l'institut en aquest carrer). En aquest grup estaven també els amics Segre i Amaldi. Cada integrant del grup tenia un àlies feligresa. Fermi era Papa, i a Majorana, que criticava amb rigor les seves obres, li van posar el Gran Inquisitore.

El cap del majorán mai estava parada. Quan viatjava en el tramvia, sovint se li presentava una nova idea o teoria. Començaria llavors a buscar llapis en les butxaques i a fer càlculs en el paquet de tabac. Després, saltar del tramvia i córrer a l'institut. Explicaria la idea a Fermi o a algun altre membre mostrant el paquet de tabac. "Genial! Escriu i publica! ", o una cosa semblant. Però "Què va! és una ximpleria! ", la resposta era l'habitual. Una vegada recollit l'últim cigarret, el paquet ple de números acabava en la paperera. Aquests càlculs eren massa fàcils per a Majorana, insignificants.

Una cosa així va passar quan Joliot i Curie, sense saber-ho, van trobar neutró. El matrimoni va descobrir l'existència de partícules neutres capaces de ficar-se en la matèria i expulsar protons. Es va pensar que eren fotons, ja que en aquella època no es coneixien altres partícules neutres. Majorana li va explicar a Fermi que això era impossible perquè els fotons no tenen massa i per a expulsar el protó calia tenir almenys una partícula de la mateixa massa. Fermi li va dir que publiqués aquesta interpretació. Però no li va fer cas. Això també era massa fàcil, era evident, podia fer-ho qualsevol. Va ser realitzada per James Chadwick i va ser lliurada en 1935 pel descobriment del neutró.

A principis de 1933 viatja a Alemanya, amb una beca, per a treballar amb el prestigiós Werner Heisenberg. A més d'un brillant científic, va trobar un gran amic en Heisenberg. Però a la tardor torna malalt d'Alemanya, amb gastritis aguda i neurastènia. A partir de llavors es va fer més introvertit. Va començar a anar cada vegada menys a l'institut, fins i tot va deixar d'estar amb els seus amics. Vivia gairebé sense sortir de casa.

Va tornar en 1937. Va explicar a Fermín una qüestió relacionada amb les equacions de Dirac. Ell, fascinat, li va dir que ho publiqui immediatament. Però en record dels neutrons, el propi Fermi va escriure i va enviar l'article en nom de Majorana. Els actualment coneguts com a fermions Majorana estaven en aquest article. L'any passat es va detectar per primera vegada un d'aquests.

Aquest mateix any pren la càtedra de física de la Universitat de Nàpols. I va començar a fer classes de física teòrica. Però aquell treball no li va fer bé. Li anaven molt pocs alumnes, la majoria no era capaç de seguir les seves lliçons.

Al març de 1938 va escriure dues cartes a Nàpols el 25. Va deixar una a l'habitació de l'hotel, dirigida a la seva família: "Només tinc un desig: no em vesteix de negre. Si necessiteu seguir els costums, utilitzeu qualsevol altre signe per al dol, però no més de tres dies. Després, guardeu-me en el cor i, si podeu, perdoneu-me". La segona carta va ser enviada a Antonio Carrelli, director de l'Institut de Física de la Universitat de Nàpols: "He pres una decisió ineludible. No hi ha egoisme en la decisió, però sé que la meva desaparició inesperada serà un problema per a tu i per als alumnes. Li demano disculpes, sobretot, per la confiança, l'amistat i la generositat que m'ha aportat per haver-me abandonat". Aquesta nit va agafar el vaixell per a Palerm.

Des de Palerm va enviar un telegrama a Carrelli dient-li que no fes cas a la carta anterior. I després una altra carta: "Volguda Carrelli, la mar m'ha negat sense remei. Demà tornaré...". Però no va tornar.

Va haver-hi diverses hipòtesis: suïcidi, retirada a un monestir, captaire... Però aquestes hipòtesis van perdre força quan es va descobrir que abans de desaparèixer havia tret del banc un munt de diners. Després van aparèixer les pistes que portaven a Sud-amèrica: que ho van veure en un hotel... Però mai es va aclarir res.

Fermi ho tenia clar, li va dir a la seva dona: "Ettore era massa ràpid. Si ha decidit desaparèixer, ningú serà capaç de trobar-la".