Accessibles des de l'espai

1999/03/21 Kortabarria Olabarria, Beñardo - Elhuyar Zientzia

• Astronautika

El 9 de desembre de 1997 un meteorit va colpejar Groenlàndia amb un terratrèmol de 10 segons de durada. Encara que el meteorit va aconseguir les 4.000 tones, no va haver-hi res. Aquest no és l'únic exemple que es pot posar. Per exemple, el 30 de juny de 1908 es va produir la caiguda del meteorit a Sibèria, destruint 2.150 quilòmetres quadrats. L'explosió també es va notar a milers de quilòmetres. Aquesta última ha estat la major destrucció que ha arribat des de l'espai en aquest segle, però la història està plena d'esdeveniments similars.

En l'actualitat es coneixen amb precisió 10.000 asteroides i centenars de cometes, encara que s'estima que són més els que no es coneixen. Els asteroides són roques. El més conegut és Ceres, amb 1.000 quilòmetres de diàmetre. Des del telescopi tenen un aspecte similar a les estrelles, ja que es veuen com a petits punts lluminosos. En ser roques, els asteroides no reflecteixen massa llum, per la qual cosa són difícils de trobar. Per part seva, els cometes no són masses sòlides, sinó que són l'aigua que es va evaporant a mesura que s'acosta al sol. El sistema solar està envoltat de cometes i fins fa poc, encara que no estaven molt a prop, no es podien detectar. No obstant això, encara que les cometis siguin majoritàriament d'aigua, seria un enorme tupusto.

Al llarg de la història, els meteorits han actuat diverses vegades amb la Terra i amb la resta de planetes i satèl·lits del sistema solar. El satèl·lit de la Terra, la Lluna, és un clar exemple. La Lluna té una superfície de 3.000 quilòmetres. Amb un petit telescopi es pot veure que el sòl de la Lluna està ple de cràters. En la Lluna no hi ha atmosfera ni tectònica de plaques, per la qual cosa no hi ha erosió, els cràters produïts pels tupustos dels meteorits es veuen tan clarament per això. En la Terra, l'erosió ha ocultat la major part de les petjades dels tupustos dels meteorits. Excepte excepcions, el cràter més representatiu de tres quilòmetres a Arizona.

Esforços de recerca

Conscients del risc potencial, des de principis d'aquesta dècada existeixen dos grups que treballen en la pròpia NASA en aquest tema: un d'ells té com a objectiu la detecció i catalogació d'asteroides i cometes que poden entrar en l'òrbita de la Terra, i l'altre, el desenvolupament de tecnologia per a canviar la direcció dels meteorits. No obstant això, atès que els dos grups de treball esmentats no han rebut la benedicció del Congrés dels Estats Units, s'està treballant en projectes de baix pressupost. També existeixen programes de seguiment d'asteroides i cometes en laboratoris i observatoris privats, i en un nivell molt de menor els astrònoms aficionats tenen un projecte similar. A més, obtenen resultats. Per exemple, un grup d'astrònoms mallorquinos va trobar en 1997 quatre nous asteroides.

Encara que no es percep gens d'interès especial per part dels governs, científics i agències espacials tracten de conèixer més a fons els cometes i asteroides. Les primeres instantànies d'un cometa es van obtenir en 1986, quan la sonda Giotto va treure imatges del nucli del cometa Halley. Anys després, en 1993, la sonda Galileu va enviar les primeres imatges dels asteroides Gaspra i Anada. L'última sessió d'aproximació a un asteroide va tenir lloc el mes de desembre passat, quan es va intentar introduir la sonda Near en l'òrbita de l'asteroide Eros. Per problemes tècnics, la sonda va fallar i no va aconseguir entrar en l'òrbita de l'asteroide Eros. No obstant això, en passar molt prop de l'asteroide, amb 4.100 quilòmetres, es van recollir algunes dades i es van prendre 1.100 fotografies. Segons els tècnics de la NASA, entre agost i abril de 2000 la sonda NEAR tornarà a entrar en l'òrbita de l'asteroide. Si ho aconseguís, per primera vegada es podria investigar un asteroide de forma bastant profunda. Igual que la NASA, l'Agència Espacial Europea (AQUESTA) també vol viatjar a una cometa en els pròxims anys. Per a això ha triat la cometi de Wirtan. Aprofitant la nau espacial Ariane, en 2003 enviarà la sonda Rosetta a la recerca de la cometi de Wirtan perquè reculli les mostres i les enviï a la Terra de recerca.

Té possibilitats de defensa?

Pot pensar-se que l'interès pels asteroides i cometes dels científics no prové del buit. De fet, segons simulacions realitzades pels experts, si un asteroide de diàmetre quilòmetre colpegés la Terra les conseqüències serien molt més greus que les d'una explosió nuclear.

Hi ha marge de defensa? Des del punt de vista tecnològic sembla que sí; si s'atrapa amb el temps, hi ha suficients recursos en la Terra per a desviar la direcció de les pedres que poden provenir de l'espai. El problema és el mateix temps, saber que hi ha temps per als quals poden venir. Com més s'acostin a la Terra, més energia caldria utilitzar per a canviar la direcció dels cometes i asteroides, per la qual cosa les possibilitats d'èxit serien menors. A pesar que fins ara s'ha llegit que el lector podia treure una altra cosa, els científics reconeixen que les possibilitats de colpejar la Terra són petites.

Esments:

Al llarg de la història, els meteorits han actuat diverses vegades amb la Terra i amb la resta de planetes i satèl·lits del sistema solar. El satèl·lit de la Terra, la Lluna, és un clar exemple.

Aprofitant la nau espacial Ariane, l'Agència Espacial Europea enviarà en 2003 la sonda Rosetta a la recerca de la cometi de Wirtanen per a la recollida de mostres i el seu enviament a la Terra de recerca.

Publicat en 7