Benvingut León: "La clau està en l'habilitat de comptar coses"

Beñar Kortabarria Olabarria,

---

---

EU ES FR

EN CA GA

---

Partekatu

Has treballat molt en la televisió. Què tens entre mans en aquest moment?

Estic treballant amb un nou projecte, un guió per a una productora. He fet i faig treballs sobre la naturalesa, però en aquest cas és una obra basada en l'antropologia. Volem mostrar pintures rupestres. Ara estic investigant i estudiant per a poder fer el guió.

Així que continues fent periodisme professional. No obstant això, fa deu anys va fer una certa pausa, va abandonar els mitjans de comunicació i va acudir a l'ensenyament.

Em van oferir l'oportunitat, em va agradar la idea i em vaig donar per si. No obstant això, crec que en el fons hi ha una altra raó. El treball periodístic és molt bonic, fascinant, però té un inconvenient: tots els dies has de partir de zero.

Al final d'un treball, excepte l'experiència, l'endemà no tens res. Això genera certa frustració, mentre que l'ensenyament és l'acumulació de coneixement dia a dia, l'acumulació per a comptar i publicar als altres. No cal partir de zero, sinó d'una realitat coneguda i que creix dia a dia.

Sempre has estat en la divulgació científica?

No. La veritat és que vaig començar a fer documentals no relacionats amb la divulgació científica, sobretot culturals. Per descomptat, tots els temes tenen una base científica. Record, per exemple, una sèrie de festes populars a Amèrica del Sud, basada en la cultura, el costum, etc. però també en la part antropològica.

I quan va decidir dedicar-se a la divulgació científica? Per què?

Va ser durant la realització de la tesi. La meva tesi es referia en realitat a documentals generals, fins que em vaig trobar amb els documentals de David Attenborough. Em vaig adonar que necessitava eines per a explicar-ho, algun tipus de lupa per a saber per què els documentals d'Attenborough tenien tant d'èxit. Una d'elles va ser la divulgació científica. Vaig començar a investigar i vaig continuar per aquest camí.

Sembla que cada vegada es parla més de divulgació científica i que la ciència té una presència cada vegada major en els mitjans de comunicació. En quina situació creu que es troba?

Em sembla que l'interès està guanyant. No hi ha dubte que més gent està interessada en la divulgació científica fa anys. En televisió, per exemple, cada vegada té més espai. A pesar que el telesor, els reallity xous i el top xou manen, programes que busquen la morbositat, cada vegada hi ha més espai per a la divulgació científica. En la televisió mai hi ha hagut tanta ciència com avui.

Fa poc vaig estar parlant amb la persona responsable de temes socials en els programes informatius de la Televisió Espanyola. Deia que en els debats per a decidir els temes de Telenotícies mai li ha estat tan fàcil introduir temes científics. La ciència desperta interès. Les enquestes reflecteixen l'interès de la gent, i com els mitjans de comunicació el saben, també els interessa. Això no vol dir que encara no quedi un llarg camí per recórrer, sobretot quant a la qualitat d'aquesta divulgació. Tenim un camí molt llarg, però dins dels mitjans la ciència està en molt bon estat.

La divulgació de la ciència en els mitjans de comunicació escrits té cert nivell, i també té presència, està entrant en les ràdios, es barregen la gran presència d'internet i pàgines web de totes les qualitats, això no t'ho negaré, però sembla que encara no ha trobat el lloc adequat en la televisió.

La veritat és que el món de la televisió és molt ampli: hi ha moltes cadenes, hi ha molts gèneres, hi ha documentals… La veritat és que la situació a Espanya, al costat d'altres països, és només regular; per exemple, en comparació amb la BBC o uns altres. Però també es fan bons documentals, bons reportatges, sobretot quan es tracten temes de naturalesa, salut i astrofísica. Per descomptat que també es fan coses dolentes, però no estem tan malament.

Tal vegada en les televisions locals no hi hagi un programa complet de ciència, però en altres sessions, com en les sessions informatives, cada dia entren un parell de notícies sobre ciència o salut. En la televisió italiana, per exemple, porten anys desenvolupant un programa anomenat Superquark. S'ha convertit en un referent internacional i compta amb una gran audiència. Van apostar per això en el seu moment i amb el pas dels anys ha aconseguit conquistar al públic. Això no existeix en les cadenes de televisió locals. Hi ha xarxes, però no és comparable, ja que es tracta d'un programa que s'emet a petites hores de la matinada, per la qual cosa hi ha poca gent que el veu.

A mi la veritat és que no em preocupa que hi hagi programes especialitzats. En un temps també hi havia seccions de ciència en els periòdics. Tots es van convertir en guetos. Crec que és bo que hi hagi ciència en els informatius, documentals, magazins… ha d'estar en tots els llocs i no en els programes especials.

Nature i Science, per exemple, són referents en mitjans escrits per a la resta. Hi ha alguna cosa en la tele?

Jo citaré tres: una sèrie de la BBC Horitzó, que va començar a emetre's en els anys 60, una hora setmanal i de gran qualitat. Un altre és el programa Nova de la cadena estatunidenca de TVS. Si mirem als magazins, diria el programa Superquark abans esmentat. Hi ha més, però són referències clares.

I què tenen aquests programes? O què no tenen els altres?

Bé, la clau perquè hi hagi molt temps en les televisions no és només com està fet el programa, sinó que és alguna cosa que depèn de les decisions dels qui manen en les cadenes. Els dirigents de la BBC a Gran Bretanya en els anys 60 van apostar per la ciència. A l'ésser una televisió pública, es va decidir que era una de les seves tasques, al marge del nombre d'espectadors que anaven a aconseguir els programes. I, a més, van voler convertir-se en un referent en la base de la qualitat. Es van sorprendre quan es van adonar que la gent veia a gust aquest tipus de programes, que eren interessants per al públic, que en horari de prime time també podien competir amb altres cadenes. Per exemple, els programes de David Attenborough eren capaços de competir amb programes de ficció. No és casualitat. I és que per a llavors l'audiència ja estava formada, aquest tipus de programes aconseguia conjugar a l'espectador, es van posar en prime time, van moure un gran pressupost…

“Els documentals són avorrits” diu la gent, bo, hi ha avorrits, però hi ha uns altres que no són. En la majoria dels casos, els documentals avorrits tenen petits mitjans de producció: un parell d'entrevistes i dues o tres imatges acumulades en l'exterior perquè no hi ha més diners. Això no és un documental, és un mal documental. Tampoc se'ls pot donar més pressupost perquè es lliuren en espais de baixa audiència… i mentre no estiguin en franges d'alta audiència no es podran posar mitjans per a la producció, per la qual cosa els documentals seran de baixa qualitat. Una corda que no acaba, com veus.

Al marge dels recursos, quines són les claus per a fer bons documentals?

Claus? En primer lloc esmentaria l'habilitat de comptar. Com comptar les coses a la gent? Això és molt difícil. Es necessiten bons professionals, bons divulgadors i de bona formació. Un divulgador amb poca formació difícilment comptarà bé les coses. Es necessiten bons guionistes per a col·laborar amb els científics. En definitiva, es necessita gent que domini les tècniques de comunicació i que treballi amb científics capaços d'explicar alguna cosa que interessa a la gent.

I llavors, qui ha de divulgar? Periodistes? Científics? Guionistes?…

Jo crec que ha d'haver-hi de tot, científics, periodistes, realitzadors, guionistes… i l'ideal seria aquell que té formació a banda i banda, que coneix bé les tècniques de comunicació i alhora alguna branca de la ciència. En la secció de naturalesa de la BBC, per exemple, col·loquen a persones de perfil científic que dirigeixen els documentals i els envolten amb comunicadors perquè es formin en les tècniques de comunicació. També es dóna el camí invers, però és més complicat. En qualsevol cas, la qualitat ve donada pel treball en equip, la formació d'equips excel·lents de científics i periodistes.

Ha esmentat la secció de naturalesa de la BBC. Sembla que els documentals i reportatges que tenen cert èxit en la televisió es refereixen a animals o a la naturalesa. La resta de la ciència té cabuda en la tele?

És més difícil, però hi ha bons exemples de biologia, medicina o astrofísica, amb una gran audiència. Però no tot ha de ser vendible, no tot ha de sortir en la tele.

Mirem els programes informatius de les televisions. En el món cada dia passen milers de coses, i en les televisions es treu un petit percentatge de totes elles, perquè hi ha temes que per si mateixos atreuen l'atenció de la gent. El mateix ocorre amb la ciència. No hem de comptar tot, sinó el que realment interessa a la gent, i el que podem comptar d'una manera agradable. És molt difícil divulgar alguns temes. Això no vol dir que no s'hagin de comptar, però pot ser que només calgui comptar alguns aspectes concrets d'aquests temes, cal trobar altres vies. És cert, no obstant això, que la naturalesa té una gran força per a atreure a la gent, perquè sempre és diferent, imprevisible, perquè les imatges són espectaculars… és més fàcil.

Visibilitat o rigor científic?

Cal buscar ambdues. La visibilitat pot ser un ham, però si et quedes en això només has fet el mig camí. Els documentals amb imatges espectaculars són com el menjar escombraries, mitja hora havent dinat torna a passar fam perquè no contenen substàncies.

D'altra banda, els documentals no es poden omplir de contingut. Diuen els experts i jo estic d'acord que els documentals no poden tenir molta informació. Per a això hi ha llibres, revistes, internet… Si tractem de donar molta informació, farem una sessió cansada i avorrida. El treball ha de tenir el seu propi ritme, les seves locucions també, i la imatge ha de parlar per si mateixa. En un documental no es poden donar moltes idees perquè al final els espectadors no es queden amb cap. L'objectiu dels documentals ha de ser aconseguir un públic el més ampli possible. Això, en principi, és una gran limitació, però també una gran oportunitat.

Per exemple, la sèrie Planeta Blava que han emès en ETB ha tingut una gran audiència. L'altre dia vaig llegir que si un científic durant tot un segle donés una conferència en una sala gran i tots els dies, no aconseguiria arribar al nombre d'espectadors que ha tingut un capítol d'aquesta sèrie. Això és sorprenent i cal aprofitar l'oportunitat, però coneixent els límits del mitjà i les forces del mitjà. I entre aquests últims no cal donar molta informació, perquè ningú s'adona de res. Cal tenir en compte que arriba a molta gent i que a més cal abordar-la d'una manera agradable.

Es pot viure d'això?

Alguns ho aconsegueixen, però no és fàcil. No obstant això, cada vegada seran més. Jo tinc ganes d'animar a la gent i entre els alumnes ja he començat a treballar. Costa. Els dic que la divulgació científica encara és una cosa nova, que està creixent, que hi ha poques persones especialitzades. Això és un avantatge, ja que hi ha poca competència, però d'altra banda, en ser nova, encara es generen pocs llocs de treball. Hi ha treball en mitjans de comunicació, universitats, museus, institucions dedicades a la ciència… no és una oferta massiva, però és una altra sortida.

En qualsevol cas, qui vulgui iniciar-se en ell té l'obligació de formar-se bé, tant des del punt de vista científic com de comunicació. Si cal parlar de naturalesa, cal saber de biologia; si es vol parlar d'estrelles, d'astrofísica…