En l'ull aliè
2006/01/19 Carton Virto, Eider - Elhuyar Zientzia
El mateix dilluns s'obre un nou cas a Noruega. Pel que sembla, és un frau l'article publicat l'any passat en la prestigiosa revista The Lancet, el principal investigador de l'Hospital del Radi d'Oslo, referent en recerques sobre càncer. En l'article es concloïa que els antiinflamatoris no esteroides disminuïen el risc de patir càncer de boca, mentre que la seva administració augmentava el risc de patir malalties cardíaques. Per a això, va analitzar les dades de 900 persones, però tot sembla encertar. Aquest investigador es va encarregar de falsejar dades sobre l'edat, el pes, el sexe, el diagnòstic i l'ús de medicaments de totes aquestes persones.
Quan això ocorre, ens vénen a la ment moltes preguntes. Per què ho han fet? Les revistes no acrediten la validesa de les recerques publicades? I les institucions científiques no controlen als seus investigadors? I és que el frau ha estat comès per determinats investigadors, però ha fallat tot el sistema.
Lògicament, el debat sobre els sistemes de control no és nou. En les situacions d'aquests dies toca el més alt, però també en menor grau. Els articles publicats en revistes científiques passen per mans d'experts en aquesta matèria abans de la seva publicació. L'autor que ha presentat la recerca no sap qui són els experts i ells tampoc es coneixen, almenys en teoria. D'aquesta forma es pretén garantir la independència i objectivitat del jutge.
Aquests experts analitzen la correcció dels articles, però el procés de valoració es basa en la confiança en els investigadors. És a dir, no es qüestiona que l'investigador hagi realitzat els experiments que presenta. D'això s'ha valgut la revista Science per a intentar justificar-se.
La revista Nature també ha parlat llargament sobre el tema en les editorials, però sense arribar per complet al toro. En un parla de l'ètica dels investigadors i en l'altre dóna les gràcies als seus jutges. Hwang ha qualificat a Hwang com el primer gran frau en l'era "de la biologia patentada amb molta cura", i ha recordat que "aquesta és una època en la qual els investigadors poden rebre una gran quantitat de diners i no ha dit ni mitja paraula, per exemple, sobre la intensa competència de publicar en revistes 'grans'. I és que en molts casos és tan important -o més important- com el que s'ha publicat. La victòria és veure el propi article en Science , Nature , Cell , The Lancet, etc. Prova d'això són els milers d'articles que cada any reben aquestes revistes; o l'atenció que els que treballem en aquests mitjans prestem al publicat en elles.
Com a exemple d'aquesta competència se citen sempre els estudis biomèdics. Els investigadors han de publicar-se en una prestigiosa revista i ser, a més, els primers. És important avançar-se a la resta de persones que treballen en el mateix àmbit, ja que entre milers d'articles les revistes no tenen espai per a dos similars. I una estratègia eficaç per a ser el primer és fer el treball en silenci. Una dada significativa és, per exemple, el que la pròpia revista Nature va fer públic en un estudi publicat en 2003: Entre 1966 i 1998 el percentatge de científics que no volien parlar per unanimitat de la seva recerca va augmentar del 50% al 74%. D'altra banda, l'àrbitre objectiu és un àrbitre que sol estar present en moltes ocasions i que pot ser influenciat per enveges personals i professionals...
Els editors més grans han respost de manera corporativa de moment. I el mateix que es diu de la democràcia: el procés de valoració dels articles no és perfecte, però és el millor que han trobat fins ara. Segurament sí, però...
Publicat en Berria
