Agustín Sánchez Lavega: "Mirant lluny per a conèixer millor el pròxim"
Encara que l'assignatura que li correspon en la UPV-EHU és la de Física Aplicada, fa temps que treballa en temes d'Astrofísica, ha arribat a formar un grup de recerca.
Des de 1990 he treballat principalment en dos temes. Un d'ells són els planetes. A poc a poc, i amb molt d'esforç, hem aconseguit crear un equip de recerca finançat per la pròpia universitat.
D'altra banda, també investigo com es propaga la calor durant un temps en la matèria. Aquest tema està molt relacionat amb el tema dels planetes. En aquest moment, per exemple, estem investigant com es propaga la calor dins dels planetes. Aquests temes han donat lloc a la lectura de cinc tesis doctorals i a l'aparició de sengles.
La vostra labor més destacada la van realitzar en 1990, van estudiar les tempestes de Saturn. La revista Nature, a més de l'article, també va oferir portada.
Els científics de la dinàmica atmosfèrica dels planetes gegants a penes feien cas fins llavors. En 1981 les naus espacials Voyager es van acostar a aquests planetes. Llavors a penes sabíem res d'ells. Amb les naus Voyager es va obtenir molta informació a Saturn, però només tres mesos.
A més d'analitzar aquesta informació, durant molts anys analitzem les imatges obtingudes a través dels telescopis i trobem una tempesta gegant. Com Saturn és tan canviant, quan els Voyager van ser allí no van veure tempestes perquè llavors no hi havia tempestes. Estudiem el fenomen, mirem l'evolució i modelem el fenomen.
Quan va esclatar la tempesta gegant en 1990, vam ser els únics que vam poder seguir sistemàticament amb els francesos. Publiquem el treball en Nature, amb repercussió internacional.
Per què va començar a investigar Saturn i Júpiter?
Quan vaig començar a mirar els planetes amb el telescopi, Júpiter es veia a l'altura de la nostra casa. Em veia les bandes de Júpiter i em preguntava què anava a ser. De jove tenia curiositat pel que allí es veu.
Què es pot veure?
A Júpiter es veuen moltes coses: boires, taca vermella, diverses estructures meteorològiques… A Saturn, en canvi, no. Es veuen anells, però el darrere sempre es veu pàl·lid.
Quan en astronomia s'escriu sobre Saturn es parla de taques blanques, taques blanques brillants, la qual cosa em va cridar l'atenció. Vaig començar a observar els llibres per a saber com s'ha vist Saturn al llarg de la història. Em vaig adonar que aquestes taques blanques apareixien diverses vegades i apareixien amb certa freqüència. L'astrònom estatunidenc Asaph Hall, que va realitzar la primera descripció d'una gran tempesta a Saturn en 1876, va descobrir els dos satèl·lits de Mart.
Va publicar la notícia sobre la tempesta en els mitjans de divulgació de l'època, però com volia saber més, em vaig dirigir a l'Observatori Marítim dels Estats Units, on va treballar Hall. Em van enviar una còpia dels seus manuscrits i d'aquí vaig obtenir molta informació sobre com s'estructuren les tempestes de Saturn. Així va començar el tema de les tempestes.
L'objectiu d'aquest treball és conèixer amb més detalli les incidències meteorològiques. Júpiter i Saturn s'assemblen poc a la Terra. Conèixer què ocorre en aquests planetes serveix per a conèixer millor el clima d'aquí?
A l'astronomia no cal trobar utilitat, encara que l'hagi tingut al llarg de la història; per exemple, els navegants han utilitzat l'astronomia per a guiar als vaixells. Si et preguntes per a què serveixen la literatura, l'art o la filosofia, la resposta és el coneixement. Per tant, l'astronomia, en principi, compleix la funció de satisfer la curiositat de l'ésser humà. L'origen de l'univers, les possibilitats de trobar vida fora d'aquí… són temes que tothom parla.
A més, l'astronomia té un aspecte pràctic. L'astronomia utilitza una tecnologia capdavantera i obliga la tecnologia a estar a l'última perquè vol mirar les coses més llunyanes i les més petites. Per a això es construeixen nous telescopis gegants i la tecnologia utilitzada té una aplicació en la Terra.
Alguna cosa semblança ocorre amb la recerca de l'atmosfera en els planetes, la gent creu que aquest treball no té practicitat. Entenem més o menys el funcionament de la meteorologia terrestre, però la predicció o el bon coneixement del forat o efecte d'hivernacle del Nen o de la capa d'ozó genera problemes. Aquests fenòmens es produeixen també en altres planetes amb condicions molt diferents.
Qualsevol avanç en el coneixement de la dinàmica atmosfèrica ens ajudarà a conèixer com es produeixen les boires, quin tipus d'efecte d'hivernacle es produeixen, com es formen els remolins en els pols d'aquests planetes, per exemple, com es produeix un remolí que té una gran influència en el forat de la capa d'ozó. Amb tot això no entendrem totalment la meteorologia de la Terra, no farem prediccions més precises dins d'un mes, però entendrem millor com funcionen els sistemes meteorològics terrestres i, a més, en condicions completament diferents.
Des de 1995 sabem que hi ha exoplanetes. I la majoria d'aquests planetes són similars als de Júpiter. Per tant, de moment hem sabut tot el que sabem sobre aquests planetes des de la recerca de Júpiter. Aquesta és la practicitat d'aquest treball de recerca.
Tanmateix, per sobre de tot això hi ha el mateix coneixement, ja que sense ciència bàsica no hi ha ciència aplicada.
Esperava una resposta així, però quan li faig la pregunta em referia a seleccionar Saturn i Júpiter per a realitzar la recerca, en lloc de la recerca. I és que altres planetes s'assemblen més a la Terra. Per què Saturn i Júpiter?
Hi ha dos tipus de planetes: els tel·lúrics, que tenen cert sòl, i els planetes gegants, que no tenen aquesta característica, les esferes de gas. L'elecció d'aquests planetes, en el nostre cas, ha estat conseqüència de raons històriques. Començar a observar i… Començar a preguntar Què passa aquí? Hi ha molt d'interès per investigar, la pròpia NASA ha enviat ara a Cassin. És clar que hi ha més gent estudiant altres planetes, sobretot Mart. Nosaltres estem investigant planetes gegants perquè no sabem com funcionen i volem saber, no hi ha cap altra raó especial.
Ha esmentat a Mart. En astronomia és l'estrella de la recerca. Aquí estan els plans d'anar, les possibilitats de la formació territorial… veus això possible?
Encara ens queda bastant lluny. Mart és un planeta molt canviant, amb grans diferències entre unes zones i unes altres. Per a saber si alguna vegada va viure en Mart es necessita una exploració sistemàtica. No n'hi ha prou amb anar a un lloc, aterrar i investigar, cal anar a molts llocs i portar mostres. Per a tot això es necessiten molts anys. L'enviament de l'home al lloc, des del punt de vista actual, és una tasca molt difícil: és un viatge car, Mart està lluny, el viatge en les millors condicions porta dos anys, cal superar molts problemes de salut i alimentació… és molt difícil. També hi ha problemes psicològics, perquè no serà fàcil romandre dos anys en l'espai. La gent parla de 50 anys, però a mi em sembla massa ràpid. Si és difícil arribar, el següent pas és la formació territorial. Això és avui una mica de ciència-ficció. Èticament no sé si hauríem de fer-ho. Si l'espècie ha de ser per a perdurar no ho veig malament, però tecnològicament no crec que sigui a les nostres mans.
La gent creu que passeu tot el dia mirant al firmament. Venim a parlar amb vosaltres i us veiem treballant davant els ordinadors. Com és el vostre treball diari?
Treballem amb l'ordinador. Al no disposar de telescopis utilitzem altres fonts de dades. Tenim acords de col·laboració amb responsables de l'observatori francès Pic du Midi. Allí tenen un gran telescopi, amb un metre de mirall, i la seva missió és mirar el sistema solar. No obstant això, per a fer treballs fins recorrem als telescopis situats a Canàries o Almeria, i també podem utilitzar el Telescopi Espacial Hubble.
Per a això col·laborem amb un grup de recerca estatunidenca. Finalment, també podem utilitzar arxius de naus espacials. Amb tot això, analitzem totes les dades a través dels ordinadors i després elaborem models. En aquests moments tenim acords de treball amb dos grups francesos i altres cinc acords laborals o de recerca amb grups estatunidencs, entre ells un grup de la NASA.
En Nature va publicar un article llarg, també ha publicat un parell d'articles en Science i uns altres més petits en revistes especialitzades. Publicar és imprescindible?
El científic és conscient que la publicació dels resultats del seu treball en revistes de la seva àrea no és molt difícil si es tracta d'un treball ben fet. Però, com en el futbol, aquí també hi ha categories, hi ha equips regionals, primaris i de lliga de campions. Les revistes més capdavanteres en ciència són temàtiques molt variades. Tant Science com Nature arriben a gent aliena a l'àmbit personal, i és molt important que algú de fora d'ell conegui el treball personal.
En qualsevol cas, des del punt de vista científic, el més important per a qui investiga és publicar-ho en la revista més capdavantera de la seva àrea, perquè significa que estàs en primer pla. D'aquí vénen invitacions a congressos, ofertes de conferències o propostes de redacció de llibres. Ara està escrivint un llibre sobre Júpiter, un llibre gegant que recull la informació sobre Júpiter entre molts investigadors que han estudiat aquest planeta. I aquí, per exemple, nosaltres hem d'escriure un capítol de dinàmica. Això significa que hem aconseguit el nivell més alt que podíem aconseguir, perquè significa que el nostre treball té reconeixement internacional. La publicació no és imprescindible, però sí important.
Ha tractat moltes vegades de publicar en revistes capdavanteres?
No. Quan Nature em va donar la pell a penes coneixia la revista. Era l'any 90, quatre anys després d'acabar la tesi, només era un jove ingenu. Vaig pensar l'ingenu que era, perquè vaig enviar l'article. En Nature publiquen articles d'un parell o tres números i letter breus. Quan em vaig adonar que a més de publicar l'article li van donar la portada, per a mi va ser una sorpresa. Després em vaig adonar del que és realment publicar en Nature quan vaig començar a rebre crides des del New York Times, BBK, etc.
Has publicat en Nature i en Science, t'han anomenat des de grans mitjans de comunicació, congressos, llibres… i qui coneix a Agustín Sánchez Lavega a Euskal Herria?
La meva intenció no és ser famós. Dins de la universitat el nostre grup és conegut i té reconeixement. Clar, per a això, a més del treball de recerca, cal fer un treball de màrqueting: anar a congressos, fer divulgació, donar conferències… però jo vull fer el meu treball i, a més, si el meu treball desperta l'atenció de la gent, millor, però no és aquest l'objectiu.
Sánchez Lavega
Agustín Sánchez Lavega va néixer a Bilbao en 1954. Quan l'home va arribar a la Lluna, en 1969, es va obrir un nou món a Agustín. “Per a mi va ser una espècie de revelació —diu ell— em vaig adonar que l'univers també era aquí”. Va estalviar diners i va aconseguir comprar un petit telescopi. Amb aquest telescopi que encara conserva, va descobrir per primera vegada els planetes. “Llavors Mart estava molt prop de la Terra i vaig poder seguir les tempestes de sorra fins que ocultaven la cara de Mart. També vaig veure a Júpiter i a Saturn, i ell em va marcar”.
Agustín Sánchez Lavega va decidir estudiar física perquè volia estudiar Astrofísica. Aquests estudis només podien realitzar-se en l'Estat, Barcelona i Madrid, i “l'Astronomia era molt matemàtica, ja que a penes existia com a assignatura d'Astrofísica”. En 1973 comença a estudiar Física. En finalitzar els seus estudis li van oferir una beca en l'Institut d'Astronomia Max Planck de Heidelberg. Pel servei militar, va perdre l'oportunitat de prendre la beca. Després de finalitzar el servei militar, sense beca, els de Max Planck li van oferir un lloc en l'observatori astronòmic del Calar Alt a Almeria. Va començar a treballar en 1980 i va treballar durant set anys. En aquella època, l'observatori astronòmic de Calar Alt era un dels millors d'Europa, amb les millors eines i els millors telescopis.
Sánchez Lavega reconeix que durant la seva estada a Calar Alt va estudiar molt, astrofísica allí. Paral·lelament va realitzar la seva tesi doctoral. En 1986 va presentar la seva tesi en la Universitat del País Basc, la dinàmica atmosfèrica de Saturn, primera tesi basada en l'astrofísica de la UPV. Esment especial, no sols en la universitat, sinó també en els mitjans de comunicació.
Cansat a Almeria, on feia quinze dies i altres quinze a Bilbao, va venir a la Universitat del País Basc, on va aconseguir fer-se buit a l'Escola d'Enginyeria de Bilbao en Física Aplicada. En 1994 va obtenir la càtedra.
De la Terra als planetes gegants i després fora de la galàxia
L'equip de Sánchez La Vega porta molts anys investigant a Saturn i Júpiter des de diferents perspectives. Un d'ells té com a objectiu explicar la circulació atmosfèrica de tots dos planetes. En aquests moments hi ha dues teories en vigor: una diu que la calor acumulada a l'interior del planeta s'està dispersant lentament cap a fora; l'altra, que la font d'energia és la radiació solar, com en la Terra. Si el mecanisme intern és cert, els vents haurien de ser estables en el temps, inalterables als canvis de les estacions, i sembla que és això. Tanmateix, a Saturn es produeixen canvis en l'equador, per la qual cosa és possible que la influència de les radiacions solars sigui important. Esperen que aquesta recerca es publiqui abans que el vaixell Cassini arribi a Saturn i pugui ser confirmada per Cassin.
D'altra banda, s'està tractant d'explicar els fenòmens meteorològics. Anticiclons, depressions meteorològiques, tempestes convectivas i ones que s'estenen a l'atmosfera, igual que en la Terra, també es troben Júpiter i Saturn. L'equip investiga els remolins com la taca vermella de Júpiter. Com és possible que el remolí gegant com la taca vermella es formi en l'atmosfera turbulenta de Júpiter? I com roman sense desaparèixer? Té almenys 300 anys. En la Terra, els anticiclons i les tempestes més fortes duren com a molt un mes.
Basat en tempestes convectivas, es tracta de donar resposta a un dels grans misteris de Júpiter i Saturn, és a dir, quant aigualeix hi ha? L'aigua no es pot detectar, però creuen que ha d'estar sota els núvols. De fet, per a estructurar aquestes tempestes és necessari que hi hagi algun combustible i la millor matèria primera de les tempestes és l'aigua. Per això creuen que en algunes latituds d'aquests planetes ha d'haver-hi molta aigua.
També s'han estudiat els fenòmens ondulatoris per a conèixer la influència de les ones que es propaguen a l'atmosfera en la meteorologia d'aquests planetes. Una vegada analitzades aquestes ones i traslladades les conseqüències a la Terra, es pot conèixer la influència de les ones en la meteorologia local. Per exemple, fins fa poc es pensava que la troposfera i l'estratosfera estaven ben separades a causa de la inversió tèrmica, mentre que avui dia se sap que el que ocorre en la troposfera té una gran influència en l'estratosfera i viceversa. Alguna cosa semblança ocorre en aquests planetes.
Estudien les zones calentes de Júpiter, els hot espots. Aquestes zones són completament diferents, els processos es produeixen a l'inrevés, l'aire calent i humit per a formar una tempesta, en lloc d'anar cap amunt, es desplaça cap avall. Això no existeix en la Terra i l'equip de recerca de Sánchez Lavega vol saber per què es formen a Júpiter.
El treball de recerca continuarà amb Urà i Neptú. Al costat dels altres dos, els planetes són més freds i els núvols no són iguals, estan formades per metà, no per amoníac. Neptú té una dinàmica atmosfèrica molt rica i ningú sap per què, ja que li arriba molt menys calor que Júpiter i la font interna de la calor és molt més feble. No obstant això, la varietat de fenòmens és sorprenent. Per a investigar tota aquesta riquesa han signat un acord de col·laboració amb els astrònoms de l'Institut Canari d'Astrofísica perquè comencin a realitzar observacions. D'altra banda, també s'han començat a investigar els exoplanetes per a poder definir a poc a poc les seves característiques. El següent projecte versarà sobre això.
Buletina
Bidali zure helbide elektronikoa eta jaso asteroko buletina zure sarrera-ontzian
