}

El daltonisme de Dalton

2017/06/01 Etxebeste Aduriz, Egoitz - Elhuyar Zientzia Iturria: Elhuyar aldizkaria

Ed. Manu Ortega/CC BY-NC-ND

Es va quedar mirant al gerani, sorprès, tractant d'entendre el que estava veient. Era de nit i, a la llum de l'espelma, les flors eren blaves durant el dia que estava veient vermelles. Quan aquell fenomen sorprenent va començar a mostrar-se als quals li envolten, no obstant això, es va quedar encara més sorprès: ningú veia el canvi de color, excepte els germans.

“Aquesta observació demostrava que la meva visió no era la mateixa que la de les altres persones”, va escriure John Dalton en Extraordinary facts relating to the vision of colours, publicat en 1794. De fet, malgrat la seva teoria atòmica, el seu treball amb gasos, etc. es va fer famós, el primer treball científic de John Dalton es va centrar en la pertorbació que avui coneixem com a daltonisme.

En aquest treball es va investigar a si mateix. “Sempre vaig pensar, encara que no ho deia moltes vegades, que alguns colors no estaven ben assignats”, diu al principi del treball. “En la meva dedicació a la ciència l'òptica em va cridar l'atenció i vaig aprendre molt bé les teories de la llum i els colors, sense adonar-me que la meva visió tenia peculiaritats. Però no vaig prestar especial atenció a la discriminació pràctica dels colors, ja que pensava que el problema estava en la seva confusa nomenclatura”.

Va començar a estudiar botànica en 1790 i es va adonar que tenia problemes per a distingir diversos colors: “Moltes vegades preguntava a la gent, de debò, que una flor era rosa o blava, però pensaven que estava prenent el pèl”, va escriure. “Però no vaig estar segur de la singularitat de la meva visió fins que en la tardor de 1792, per casualitat, vaig veure les flors del zonal Geranium a la llum de l'espelma. Les flors eren roses, de fet, però jo les veia tan blaves com el cel a plena llum, i a la llum de l'espelma canviava sorprenentment, però res del blau, el seu color era el que jo deia vermell, un color que contrasta molt amb el blau”.

En veure que això només li ocorria al seu germà i a ell, va pensar que anava a tractar-se d'una alteració hereditària i va començar a investigar el tema. Per a començar, va demanar a un amic teñidor una cinta de seda de diversos colors i va poder comparar la seva percepció de colors amb la dels altres.

“Per a mi la sang no és diferent del que es diu verda ampolla. I és difícil distingir si els mitjons estan tacats de sang o fang”, va descriure. “Tinc l'exemple del meu verd des de l'oïda. Per a mi no és molt diferent del vermell. La fulla del llorer coincideix amb el lacri vermell. D'aquesta manera es pot concloure immediatament que veig verd o vermell diferent a la resta, o tots dos”.

Va descriure amb detall com veia l'espectre de colors. “Jo només veig dos o com a màxim tres colors, els que anomenaria groc i blau, o groc, blau i morat. En el meu groc entren el vermell, el taronja, el groc i el verd dels altres, i el meu blau i el morat coincideixen amb els altres. El que uns altres diuen vermell és per a mi com una ombra o una falta de llum. El taronja, el groc i el verd el veig com a colors que van de la vida a la baixa, o com a matisos diferents del groc, diria jo”.

A més del seu germà, va trobar més gent que veia diferents colors. “Una vegada que els explicé el tema als meus 25 alumnes, dos es van adonar que els passava com a mi. I una altra vegada va succeir el mateix amb un altre [...] No he trobat cap cas que ocorri alhora en pares i nens […] És important destacar que no he trobat casos de dones amb aquesta especificitat”.

Al final, Dalton va concloure que l'humor vitri dels seus ulls estava tenyit de blau. I per a confirmar-ho, va demanar al seu deixeble i amic el Dr. Joseph Ransome que, quan va morir, extraiera els ulls i els estudiés. Així ho va fer Ransom en 1844. Va obrir un dels ulls de Dalton i va vessar el seu contingut en una lupa. L'humor vitri era normal, transparent i sense color. Amb el segon ull va fer una altra prova: darrere va fer un forat i des d'allí va mirar per a comprovar si veia verd i vermell com Dalton. Però va veure verd verd i vermell vermell.

Avui sabem que el daltonisme és conseqüència d'una sèrie d'errors genètics que afecten les cèl·lules fotosensibles anomenades cons de la retina. 200 anys després que Dalton descrivís la rebel·lia, en 1995, investigadors de la Universitat de Londres van tornar a analitzar els seus ulls. En aquest cas es va realitzar un estudi d'ADN. I van veure que tenia deuteranopía, és a dir, que als cons de Dalton els faltaven fotopigments sensibles al color verd (longituds d'ona mitjanes).

 

Bibliografia:

EMERY, A. R. (1988): “John Dalton (1766-1844)”. Journal of Medical Genetics 25(6) 422-426.

HUNT, D. M.; DULAI, K. S.; BOWMAKER, J. C.; MOLLON, J.D. (1995): “The chemistry of John Dalton’s color blindness”. Science 267, 5200, 984-988.

THE COLLEGE OF OPTOMETRISTS. “John Dalton – A Visual Error”

Gai honi buruzko eduki gehiago

Elhuyarrek garatutako teknologia